Diaria d'abord. Ment en blanc.

Després d'hores d'alcohol, fum i house, no saps quina part de tu en surt pijtor parada: si el cap, les cames, o el cos en general.

Música repetitiva, cossos en moviment i alguns en cel, alcohol a dojo, olor a tabac arreu.

I l'endemà, molta ressaca.

Dormir 5 hores, i una d'elles al cotxe, no és suficient remei per recuperar-se d'una "entre setmana" de bòlid i un cap de setmana de "desfasse". Posar-se al llit de dia, quan queden poques hores per anar a treballar, és un cop de moral molt gran.

"Mai més tornaré a beure"
"Mai més sortiré de festa si l'endemà he de treballar"

I ja al lloc de treball, et maleeixes per sentir-te gran, vella i demacrada... mentre et promets ser responsable.


...



Tot sabem que això només es promet en dies de ressaca.


I que tornaràs a prometre't divendres i dissabte vinent.

Diari d'abord. Data estelar 271007

Talibán

Tienes mil secretos, mil recovecos
Por donde yo me pierdo cuando no estás
Lo mucho que te quiero es lo mucho que desespero
Que me perdone el cielo que hoy me siento un talibán

Sé que no soy fácil que a veces manda huevos
Que aunque quiera no puedo dejarte de mirar
Pierdo la paciencia en los tiempos de espera
No puedo evitar ser a la vez la lija y la seda

Vuelva ya o por lo menos
Que te hayas ido para siempre
Por que seguir en este ambiente
No da para mas
Tanto te espero que desespero
Ahora me faltas ahora te tengo
Hago recuento de lo que tengo y no tengo nada

Hoy me he echado a perder cuando empiezo no paro
Tengo una gran facilidad en terminar de romper
Lo que estaba arreglando
Llamando a tu buzón de voz una y otra vez
Yo que me había jurado dejarte respirar
No puedo evitar a la vez estar a la vez vencido
Y tirar piedras

Vuelva ya o por lo menos
Que te hayas ido para siempre
Por que seguir en este ambiente
No da para mas
Tanto te espero que desespero
Ahora me faltas ahora te tengo
Hago recuento de lo que tengo y no tengo nada

Pereza

H.A.U.I

Sembla mentida com poden canviar les perspectives en poc menys d'un any.

Quan vaig començar la carrera, l'any passat, odiava profundament l'assignatura d'Història Antiga. Odiada per damunt inclús, de Teoria de l'Art.

No pillava res. Hitites, hurrites, cassites, assiris, babilonis... Tot sonava a japonès, i les batalletes semblavuen grans crisis com si tot orient estigués en caos.

Hem sentia tant estúpida! I allò era una xusta tant gran... Que vaig començar a deixar d'anar a classe. No baix aprobar ni l'examen de mapes.

Ho veia com a impossible.


Aquest any, li he trobat el gust a l'assignatura. Recordo coses del curs passat que ni tan sols sabia què coi eren.
Casi que podria dir que li estic trobant el gust al tema.


Ara espero, ja que vaig a classe religiosament cada dia i se m'ha despertat aquest sorprenent interès...

APROBAR-LA


Per que tampoc m'agrada tant, com per haver de tornar-la a fer l'any que bé.

Foto:

Codi Hamurabi.

Louvre.

L

"Què coi deu voler dir la L que porten els conductors novells?" pensava sempre.

Venga a donar-li tombs i mai arribava a cap conclusió. Un dia, il·luminada jo, vaig afirmar que seria la L de "learning". O sigui, que encara està aprenent tot hi que ja te el carnet.

No ho he preguntat mai a ningú el significat real. Ja vaig acceptar la pròpia teoria.

Però ara en tinc una altra:

Vol dir "pítame e insúltame que soy novato".

Pensar, meditar, perdre's

L'altre dia, vaig fer pràctiques amb el cotxe pel matí. Vam passar pel moll de costa i pel passeig de la platja i em va alegrar veure que feia molt bon dia.

Quan vaig acabar i vaig arribar a casa, sola, vaig pensar: i ara m'he de quedar aquí amb lo bon dia que fa?

I vaig baixar per les escales, i vaig caminar Rambla amunt fins arribar al Balcó. Hem venia de gust tornar a veure el mar. M'hi vaig estar una bona estona. Quan estic allà, arropenjada a la barana, perdo la noció del temps. Hi han milers de turistes guaitant, parelles fent-se fotos, families passejant.

Però ni tan sols noto la seva presència. És només com si estiguessim jo i el mar.

La immensitat del mar em va fer venir ganes de perdre'm. I em vaig encaminar cap a la Part Alta.

Passejava per carrers estrets, i solitaris, i alguns amb olor a pixat. Reinava la calma. Els gats s'encreuaven amb els meus passos, igual que algun que altre veí. Els coloms contemplaven el meu passeig des de l'àmpit de les finestres de cases ja deshabitades. Cases antigues, alguna ruïnosa. Les façanes contrastaven ombres, el color groc del sol, amb tons taronja i grisos.
Era romàntic.

Vaig voltejar la muralla i vaig sortir pel Portal del Roser, que sembla que separi la civilització de la calma. I als jardins del Camp de Mart, feien un mercat medieval.

Em vaig envoltar d'aromes d'especies, de gent comprant fruits orientals, nens mirant les espases, dones contemplant com altres elaboraven algun producte a mà, alguna bruixa amb el seu tarot, i una noia ballant al son de panderetes i tambors...

Vaig poder gaudir de tres maneres diferents de perdr'es.

12 Oct

Ho sento.

Avui he evitat obrir la tele. No he volgut veure com la demagogia inundava els canals de televisió i escanyava les ments dels espectadors.

No he volgut veure una desfilada totalment militar al estil imperialista.
No he volgut veure banderes que em diuen que és la meva.

Que tots els països tenen coses bones i dolentes. Que ningú en aquest món és sant. Que cap país no es salva de moure's per interessos polítics i/o econòmics.

Però no hem sento espanyola.

TIC - TAC

Com explicar com et sents desrprés de varies nits gariebé sense dormir? Tan de bo fos dormir poc per que et poses al llit quan ja ha sortit el sol, portes tota la nit ballant i algun cubata de més.

No ha sortit el sol, però potser el veuré sortir.

No puc explicar què és l'insomni per que no en tinc. Simplement. Si més no, els problemes per dormir deuen ser força pareguts pel que fa, almenys, a la fustració que hom po sentir després de vàries hores mirant el sostre, semi a fosques, amb la companyia d'un constant tic-tac.

Et gires a una anda, ara et tapes, ara et destapes, mires el rellotge, et tornes a girar, ara et poses del revés, agafes el coixí, mires el rellotge, et gires, et tapes, et destapes, mires el rellotge...

Mires el rellotge, mires el rellotge...

El molt capullo no s'atura. Persegeix, incansable, el moment en que ha de sonar.

I cada vegada queda menys nit per dormir.

Penses en el noi o la noia que t'agrada, en què us heu dit quan us heu trobat, en com us heu mirat, què li diràs demà...

Demà!

Demà tinc tantes coses a fer...! I aquí, encara, sobre el llit, sense dormir.

I si hem poso a estudiar? penses. Et fa mandra.

Una hora més tard, obres la llum i vas a buscar els apunts. Vint minuts després ja t'has cansat. Apagues el flexo i t'estires al llit. Et sents impotent i cansada. Et poses més nerviosa i t'aixeques. Vas a la cuina a beure aigua, i te'n vas novament al llit.

Et gires a una anda, ara et tapes, ara et destapes, mires el rellotge, et tornes a girar, ara et poses del revés, agafes el coixí, mires el rellotge, et gires, et tapes, et destapes, mires el rellotge...

Tic tac...

tic tac...

tic tac...

Un soroll et dona cops al cervell. El despertador insisteix en treure't del llit. Amb ressignació l'atures, només per 5 minuts i fixes la vista en la seva esfera numerada.

Fa tan sols tres hores que l'has mirat per última vegada.

Se't tanquen els ulls, ara sí. Els notes ressecs i quasi cecs. I el cos et pesa, i l'ànima també.

Totes les coses que anit enumeraves per fer, ara se te'n refoten.

Ja vestida, te'n vas a la cuina i amb els ulls mig oberts fas cafè. Intentes impregnar-te del seu aroma i el beneeixes, mentre odies a la resta del món.

[escrit la nit del 28 al 29 de setembre]