l'espai sideral [v.3]

Sóc jo.

2008-07-18T20:25:00.003+02:00

Avui m'agradaria escriure alguna cosa interessant però tinc la sensació que tinc un forat al mig del front per on se m'escapen les idees, i la força. Tot i així si tanco els ulls i penso tantes coses que gairebé em marejo.

Puc donar moltes voltes a les coses. Puc ser ràpida. Puc cagar-la 100.000 cops. Puc estar cega. Puc ser dolça. Puc ser despistada. Puc ser impacient. Puc ser tranquil·la. Potser també puc ser borde. Però també puc ser un encant.

Estava pensant, en que sóc una persona molt complicada. Però m'he adonat, que no sóc tant especial. Que faig errors, i proeses (però tampoc res de l'altre món, jeje).
Després de tot, crec que soc bastant simple. Per que erro i l'encerto com fa tothom.

Llavors m'he recordat que sóc humana.

Sóc jo, amb els meus defectes i les meves virtuts.

I veig que, no puc ser a tot arreu. Que convisc amb unes coses i m'oblido de conviure amb les altres.
No sé si m'explico.

Potser us enredo. Però es que també soc una mica desordenada

God knows

2008-07-03T12:34:00.002+02:00

Avui llegia al diari que Tarrgona és un punt negre de contaminació segons Greenpeace.

Sort d'ells no? Potser som tant curts, que contant entre petroquímica i centrals nuclears que tenim, ens ho han de venir a dir els ecologistes per a que ens ho creiem.

Total, a la gent se li'n refot. Ara que es començen a alarmar pel canvi climàtic i totes aquestes coses que sembla que ens volen vendra fi del món, quanta gent hi ha que hagi cambiat els seus costums?

Segur que poca.

Peus a terra

2008-06-28T22:24:00.003+02:00

Siguem realistes. Les coses no son fàcils, però nosaltres sí que les hem fet fàcils.

Trencant murs i aplanant un camí que semblava molt costerut. I després de fer-lo pla, sense adonar-nos, hem posat pedres al camí.

No val la pena.

Només vull viure!

I ja esta?

2008-06-11T02:17:00.003+02:00

Acabo de recordar que tinc el blog abandonat. Que cruel que he sigut... amb lo que ha arribat a ajudar-me a desfogar l'Espai Sideral!

Tot te la seva explicació, peró és massa llarg per fer-ho ara. Encara que el blog hagi tingut més de 2000 visites, crec que el fet que jo hi deixi d'escriure no li treu el son a ningú.

Però, des del moment en que vaig començar a escriure aquí, ho vaig fer per a mí, i per a ningú més. I si al que per una d'aquelles casualitats internautes, algú ve a petar aquí i li agrada, millor.

La vida te aquelles coses que, un dia t'importen i l'altre et son indiferents. Fa 6 mesos enrere, la meva vida, encara que potser a la gent no li sembli així, era força diferent.
Pensava d'una manera, tenia unes intecions, em preocupaven certes coses...

Soc la mateixa peró no soc la mateixa. Ja sé que potser no m'explico.

No és que pensi d'altra manera, que tingui unes altres intencions, o que ja no em preocupi res... sinó que ara em plantejo la vida d'una altra manera. I la disfruto més.

Poc a poc, pas a pas, i passen els dies i les setmanes. La vida és molt mala puta. Però hem d'aprendre a conviure amb ella, peró sobretot, hem de saber portar-la... sinó, pot ser molt mala companya de viatge.

Patatim, patatam... potser aquest escrit no té gaire sentit (però rima i tot!). No estic reflexionant, ni vull que ho feu. Escric, i punt. Per que hem ve de gust.

Una joven de 27 años muere apuñalada en la céntrica calle Colom

2008-03-14T13:00:00.003+01:00

segons el Diari de Tarragona

<Por Rubén lombarte rlombarte@diaridetarragona.com

Shana, una joven marroquí de 27 años, perdió ayer la vida después de ser apuñalada en medio de la calle Cristòfor Colom, esquina con Governador González, a la altura del Mercat Central, en un presunto caso de violencia machista. Los hechos sucedieron entre las diez y las once de la noche. Cuando los agentes de la Policía Nacional llegaron al lugar del crimen, no encontraron presencia del presunto agresor.

Entre la mayoría de los vecinos de la céntrica calle de Tarragona que salieron alertados por el despliegue policial, se barajaba la posibilidad de que la joven marroquí había sido víctima de un asesinato por violencia doméstica. Por su parte, había quienes no descartaban la posibilidad de que el apuñalamiento había sido originado después de un intento de robo.

Entre lágrimas

Antes de acordonar la zona y apartar la atenta mirada de curiosos y vecinos, los agentes de la Policía Nacional buscaron en el lugar del crimen señal del arma blanca con la que, presumiblemente, se originó el apuñalamiento.

Según la versión de una vecina que bajó a la calle nada más ver el despliegue policial, «fue el hermano quien se encontró con la joven agonizando en el suelo». En el lugar de los hechos se personaron conocidos y familiares de la joven que, entre lágrimas, quienes no acababan de asimilar lo que había sucedido. El ex compañero sentimental de Shana y el propietario del lugar en el que trabajaba la joven también se trasladaron hasta la calle Cristòfor Colom.

Al cierre de esta edición -a las 01.30 horas de la madrugada- no había sido detenida ninguna persona relacionada con el crimen, según confirmaron a esta redacción fuentes de la investigación policial en el mismo lugar de los hechos.

Trabajaba en un locutorio

Según conocidos de la víctima, la joven vivía en el barrio de Torreforta con sus hermanos desde hacía poco más de un año y trabajaba en un locutorio de la calle Cervantes. Todas las noches, y después de salir del trabajo, la joven esperaba en la calle Colom a uno de sus hermanos para que éste la fuese a recoger en coche.>>

A vegades em pregunto, com es pot tenir la sang freda d'agafar un ganivet i clavar-lo al pit d'alguna persona. Com és que hi ha gent que tingui tant poc respecte par la vida dels alres com per arribar a fer aquesta cosa?
Suposo que a la majoria de la gent, aquestes notícies l'escandalitzen. I molt més, quan et toca d'aprop: una veïna teva, una noia que tenies vista, el lloc dels fets és el teu recorregut habitual... etc.

Segurament aquesta notícia crearà rebuig a la violècia de gènere, masclista, o sigui quina sigui, si realment el motiu de l'agressió ha estat un tema de parella. Sinó, què passa? Si no és violència masclista, tindrà menys repercusió?

Ves a saber.

Lo pitjor de tot, és que ens estem acostumant a sentir pràcticament a diari que una dona a mort a mans de la seva parella.

de cop i volta

2008-01-26T18:00:00.001+01:00

I sembla mentida com, el cel, tan blau, de sobte es torna tan gris.

Com es trunquen somnis en tan sols un instant.

Quan després de caminar anys pel desert, descanses a veure aigua. I no és cap oasi. És només un miratge. Un altre.

Ja no tens ganes de continuar caminant...

noves direccions

2008-01-14T14:39:00.000+01:00

Sembla ser que els aires del 2008, s'han endut un munt de núvols i començo a veure el sol, el sol que amb la seva llum em deixa veure el camí que he de seguir.

Tot allò que semblava incert.
Totes les pedres del camí.

Tot s'esvaeix.

A la presó

2008-01-11T21:25:00.000+01:00

Recordo que, quan feiem 2n d'ESO, el profe d'educació física ens va passar un petit qüestionari per coneixern-nos una mica. Allò típic dels inicis de curs.
Recordo només una pregunta: quin és el teu esportista preferit? Vaig respondre el nom de "Marion Jones". Suposo que devia ser l'any 2001, per que vaig ser durant els Jocs Olímpics de Sidney de l'any 2000, on va començar a sonar, i amb força aquest nom.

No era pas cap fanàtica de l'atletisme. Però disfrutava (i disfruto) veient les olimpíades cada 4 anys. I veure aquella jove noia fulminant tots els records i guanyant medalles una darrere de l'altre em va impactar.

Després de l'escàndol del dopping i de retirar-le 5medalles d'or de l'any 2000, sento aquesta noticia:

La carrera esportiva de Marion Jones ha tocat fons definitivament. L'exatleta ha estat condemnada a mig any de presó per haver mentit sota jurament. Jones, de 32 anys, va negar davant d'investigadors federals haver consumit substàncies dopants. En canvi, a l'octubre passat, va reconèixer en un tribunal de Nova York que havia consumit THG, un esteroide sintètic, entre el setembre del 2000 i el juliol del 2001. El perjuri, i no el dòping, ha estat la causa final de l'empresonament. Jones, ja retirada, havia estat sancionada a dos anys per haver consumit substàncies prohibides, i havia perdut les cinc medalles olímpiques que havia guanyat en els Jocs Olímpics de Sydney, quan es va consagrar com la millor atleta del món.

Sis mesos de presó i 400 hores de treballs d'interès general. Aquesta és la condemna que se li ha imposat a Marion Jones. L'atleta nord-americana entrava al tribunal per ser jutjada per dos càrrecs de fals testimoni davant de les autoritats federals. Jones va confessar ara fa tres mesos haver mentit negant reiteradament haver-se dopat i tota implicació en l'afer Balco, un laboratori californià que subministrava substàncies dopants a nombroses atletes. També va negar tenir res a veure en el cas de frau bancari en què estava implicat el seu antic marit, l'exatleta Tim Montgomery.
L'heroïna de Sydney 2000 ja va ser desposseïda l'octubre passat de les cinc medalles olímpiques, i tots els seus registres a partir d'aquell any van quedar anul·lats per la Federació Internacional.

Lo fort, és que anirà a la presó per lo del "perjurio" i totes aquestes coses. Llavors veurem com un home mata a la seva parella, tot i tenir una trista ordre d'allunyament.

Així va el món

sang a la llengua

2007-12-28T14:29:00.000+01:00

Que tot et surt malament. Que cada cop ho fas pitjor. Que no saps arreglar-ho.

I no pots fer marxa enrere en el temps, per borrar allò que no havia de fer, i allò que no havia de dir...

I no pots avançar el rellotge, i fer que el temps ho borri i ho deixi en l'oblit.

Potser és qüestió de paciència.

Que no en tinc.

Tornar a casa, per nadal

2007-12-24T20:40:00.000+01:00

Quan el calor familiar apaga el fred del carrer.

Quan t'envoltes dels teus, que fa molt que no veus.

Quan els carrers son plens de llum.

Quan l'alegria és a la cara de cada persona.

Quan els nens moren d'il·lusió.

Quan el món sembla més fàcil...

El món és molt més complicat. I no tot son flors i violes. Gent que no pot comprar regals i nens que no en podem rebre. Dinars familiars protocolaris.

Però el Nadal porta alguna cosa en l'ambient, que endolça cada llar.

Reviuen els 5 sentits, mentre assassinem el temps.

2007-12-19T11:13:00.000+01:00

Moments en que, el temps s'atura. Que no valen ni segons, ni minuts, ni hores.
Que em transportes a una dimensió llunyana. Que els peus no em toquen a terra. I que de la ment s'esvaeix tot el demés.
Que no hi ha problemes. Només estem tu i jo.

I el meu estòmac, que per agafar protagonisme s'empetiteix.
I les meves cames, que per voler desaparèixer, tremolen.

Gràcies, per fer-me sentir especial.

el Camp

2007-12-04T12:04:00.001+01:00

Pel camp de la vida ens perdem entre camins que ens han de dur a la felicitat. Potser l’amor està darrere aquell rierol, o potser darrere d’aquell arbre que es veu més enllà. Potser la tranquil·litat reposa i ens espera entre aquelles flors. Potser la diversió ens la donarà aquell salt d’aigua des de la roca.

Però per què el vent ens empeny muntanya avall?

Arriba un moment en que, mentre camines per aquest camí costerut i contemples el què t’envolta: uns ocells estant cantant i altres festejant, una marieta s’enfila per la fulla d’una flor, les granotes salten dins el toll espantades pels teus passos. I penses que, potser ja has arribat a la felicitat. Però no veus cap arbre per que et doni l’ombra necessària per suportar els dies calorosos ni fruita per alimentar-te. I l’aigua del toll, en el fons tampoc està tant neta.Aleshores entens, que en aquest lloc similar al l’Edèn no t’hi pots quedar, que el camí cap a la felicitat no s’ha acabat... i allà lluny, veus que el camí es bifurca.

Around the world

2007-11-27T00:16:00.000+01:00

L'any passat me'n vaig anar a Paris i aquest any me torçat el peu en terres sicilianes.

Sempre m'ha agradat viatjar, encara que em faci mandra. No vull ser una turista de les 4 corren pels llocs per poder veure-ho tot. Prefereixo perdre'm pels llocs, empapar-me del seu encant, conèixer la seva gent i entendre-la.

La setmana passada em vaig deixar caure per la illa de Sicilia. Un destí que al principi hem resultava poc atractiu però és un lloc amb un encant indescriptible. Està ple de contrastos...

un mar, un volcà, cultura grega, romana, bizantina, montanyes, valls, menjar... Tot sempre amb aquell caràcter tant italià però tant sicilià.
Palermo, una ciutat força decadent però amb una quantitat de patrimoni (no restaurat) que per mi resultava desconegut. Altres ciutats precioses, com Ceffalú, roben el cor a qualsevol enamorat del mar. I ja no cal parlar de la ciutat de Siracussa, que te un centre històric encantador.

Sincerament, no em venia de gust anar-me'n a la pàtria de la mafia. Ara no me n'arrepenteixo gens. És un món especial.

Distancies potser insalvables

2007-11-03T15:06:00.000+01:00

Avui hem mig fet una cosa que portavem anys arrossegant.

Potser per la por, la mandra, la cobardía... ho hem anat deixant passar fins que el forat s'ha convertit en precipici.
Si en fa de temps que ho sabem, com també sabem que la culpa no és només d'una. Totes tenim clar que ens agradaria tornar enrere...!

Val la pena, si més no, intentar-ho.

Deixeu que posi enn dubte si servirà per a alguna cosa. Potser servirà per adonar-nos de com l'hem cagat, o per fer el penya segat encara més alt.

No en tinc ganes, però en tinc ganes. No ens volem perdre. Però totes tenim la sensació que ens hem perdut.

Si s'ha de lluitar, lluitem.

Però fem-ho, o no ho fem.

Quedar-se a mig camí no serveix de res.

Mont Parnàs

2007-11-02T00:19:00.000+01:00

M'agrada escriure quan la inspiració m'impregna. Algunes vegades, tinc ganes d'escriure però no se el què. Només sé que tinc ganes de plasmar una sensació sobre el paper o al ordenador.
I, amb o sense ganes d'escriure, sempre hem sortia alguna cosa més o menys original.

Però sempre he admirat, aquella gent que sap escriure una cosa brillant sense fer esforç. Que agafa paper i boli i et fa un escrit de collons...

És un don.

I em quedava la incògnita de si quan escrivien alguna cosa, s'estaven dies per fer una trista línea o es que en qüestió de pocs minuts et contagiaven aquell miler de sensacions sobre paper.

A mi m'encanta escriure només quan les muses em visiten. Quan estic especialment sensible i les sensacions afloren tant que necessito escriure-les.

Ahir vaig sentir una cançó, preciosa, que parlava sobre les muses. Que he relacionat amb una pintada que hi ha als wc de la meva facultat: "La inspiración mata mi capacidad de esfuerzo".

A currar-se la inspiració. Que escriure bé no és plasmar uns sentiments només quan els sents.

La lletra de la cançó: Carnaval de Brasil. Del geni Andrés, Andrés Calamaro:

La musa es una sola musa o es una serpiente de muchas cabezas,
los buscadores de promesas, la tientan con cerveza,
si se va puede volver, el día menos pensado,
para darle su consuelo, al poeta mal hablado.

No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
(tristeza nao tein fim)

Habrá que desenvainar las espadas del texto,
Y escribir una canción aunque no haya algún pretexto,
y dedicársela al primero que pase caminando,
al que se quedó pensando, al que no quiere pensar,
al olvido selectivo, a la memoria perdida,
a los de los pedazos de vida que no vamos a perder... jamás.

No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil.

Diaria d'abord. Ment en blanc.

2007-10-27T22:01:00.000+02:00

Després d'hores d'alcohol, fum i house, no saps quina part de tu en surt pijtor parada: si el cap, les cames, o el cos en general.

Música repetitiva, cossos en moviment i alguns en cel, alcohol a dojo, olor a tabac arreu.

I l'endemà, molta ressaca.

Dormir 5 hores, i una d'elles al cotxe, no és suficient remei per recuperar-se d'una "entre setmana" de bòlid i un cap de setmana de "desfasse". Posar-se al llit de dia, quan queden poques hores per anar a treballar, és un cop de moral molt gran.

"Mai més tornaré a beure"
"Mai més sortiré de festa si l'endemà he de treballar"

I ja al lloc de treball, et maleeixes per sentir-te gran, vella i demacrada... mentre et promets ser responsable.

...

Tot sabem que això només es promet en dies de ressaca.

I que tornaràs a prometre't divendres i dissabte vinent.

Diari d'abord. Data estelar 271007

Talibán

2007-10-21T00:34:00.000+02:00

Tienes mil secretos, mil recovecos
Por donde yo me pierdo cuando no estás
Lo mucho que te quiero es lo mucho que desespero
Que me perdone el cielo que hoy me siento un talibán

Sé que no soy fácil que a veces manda huevos
Que aunque quiera no puedo dejarte de mirar
Pierdo la paciencia en los tiempos de espera
No puedo evitar ser a la vez la lija y la seda

Vuelva ya o por lo menos
Que te hayas ido para siempre
Por que seguir en este ambiente
No da para mas
Tanto te espero que desespero
Ahora me faltas ahora te tengo
Hago recuento de lo que tengo y no tengo nada

Hoy me he echado a perder cuando empiezo no paro
Tengo una gran facilidad en terminar de romper
Lo que estaba arreglando
Llamando a tu buzón de voz una y otra vez
Yo que me había jurado dejarte respirar
No puedo evitar a la vez estar a la vez vencido
Y tirar piedras

Vuelva ya o por lo menos
Que te hayas ido para siempre
Por que seguir en este ambiente
No da para mas
Tanto te espero que desespero
Ahora me faltas ahora te tengo
Hago recuento de lo que tengo y no tengo nada

Pereza

H.A.U.I

2007-10-19T20:54:00.000+02:00

Sembla mentida com poden canviar les perspectives en poc menys d'un any.

Quan vaig començar la carrera, l'any passat, odiava profundament l'assignatura d'Història Antiga. Odiada per damunt inclús, de Teoria de l'Art.

No pillava res. Hitites, hurrites, cassites, assiris, babilonis... Tot sonava a japonès, i les batalletes semblavuen grans crisis com si tot orient estigués en caos.

Hem sentia tant estúpida! I allò era una xusta tant gran... Que vaig començar a deixar d'anar a classe. No baix aprobar ni l'examen de mapes.

Ho veia com a impossible.

Aquest any, li he trobat el gust a l'assignatura. Recordo coses del curs passat que ni tan sols sabia què coi eren.
Casi que podria dir que li estic trobant el gust al tema.

Ara espero, ja que vaig a classe religiosament cada dia i se m'ha despertat aquest sorprenent interès...

APROBAR-LA

Per que tampoc m'agrada tant, com per haver de tornar-la a fer l'any que bé.

Foto:

Codi Hamurabi.

Louvre.

L

2007-10-17T10:41:00.000+02:00

"Què coi deu voler dir la L que porten els conductors novells?" pensava sempre.

Venga a donar-li tombs i mai arribava a cap conclusió. Un dia, il·luminada jo, vaig afirmar que seria la L de "learning". O sigui, que encara està aprenent tot hi que ja te el carnet.

No ho he preguntat mai a ningú el significat real. Ja vaig acceptar la pròpia teoria.

Però ara en tinc una altra:

Vol dir "pítame e insúltame que soy novato".

Pensar, meditar, perdre's

2007-10-14T18:50:00.000+02:00

L'altre dia, vaig fer pràctiques amb el cotxe pel matí. Vam passar pel moll de costa i pel passeig de la platja i em va alegrar veure que feia molt bon dia.

Quan vaig acabar i vaig arribar a casa, sola, vaig pensar: i ara m'he de quedar aquí amb lo bon dia que fa?

I vaig baixar per les escales, i vaig caminar Rambla amunt fins arribar al Balcó. Hem venia de gust tornar a veure el mar. M'hi vaig estar una bona estona. Quan estic allà, arropenjada a la barana, perdo la noció del temps. Hi han milers de turistes guaitant, parelles fent-se fotos, families passejant.

Però ni tan sols noto la seva presència. És només com si estiguessim jo i el mar.

La immensitat del mar em va fer venir ganes de perdre'm. I em vaig encaminar cap a la Part Alta.

Passejava per carrers estrets, i solitaris, i alguns amb olor a pixat. Reinava la calma. Els gats s'encreuaven amb els meus passos, igual que algun que altre veí. Els coloms contemplaven el meu passeig des de l'àmpit de les finestres de cases ja deshabitades. Cases antigues, alguna ruïnosa. Les façanes contrastaven ombres, el color groc del sol, amb tons taronja i grisos.
Era romàntic.

Vaig voltejar la muralla i vaig sortir pel Portal del Roser, que sembla que separi la civilització de la calma. I als jardins del Camp de Mart, feien un mercat medieval.

Em vaig envoltar d'aromes d'especies, de gent comprant fruits orientals, nens mirant les espases, dones contemplant com altres elaboraven algun producte a mà, alguna bruixa amb el seu tarot, i una noia ballant al son de panderetes i tambors...

Vaig poder gaudir de tres maneres diferents de perdr'es.

12 Oct

2007-10-12T21:01:00.001+02:00

Ho sento.

Avui he evitat obrir la tele. No he volgut veure com la demagogia inundava els canals de televisió i escanyava les ments dels espectadors.

No he volgut veure una desfilada totalment militar al estil imperialista.
No he volgut veure banderes que em diuen que és la meva.

Que tots els països tenen coses bones i dolentes. Que ningú en aquest món és sant. Que cap país no es salva de moure's per interessos polítics i/o econòmics.

Però no hem sento espanyola.

TIC - TAC

2007-10-02T14:20:00.001+02:00

Com explicar com et sents desrprés de varies nits gariebé sense dormir? Tan de bo fos dormir poc per que et poses al llit quan ja ha sortit el sol, portes tota la nit ballant i algun cubata de més.

No ha sortit el sol, però potser el veuré sortir.

No puc explicar què és l'insomni per que no en tinc. Simplement. Si més no, els problemes per dormir deuen ser força pareguts pel que fa, almenys, a la fustració que hom po sentir després de vàries hores mirant el sostre, semi a fosques, amb la companyia d'un constant tic-tac.

Et gires a una anda, ara et tapes, ara et destapes, mires el rellotge, et tornes a girar, ara et poses del revés, agafes el coixí, mires el rellotge, et gires, et tapes, et destapes, mires el rellotge...

Mires el rellotge, mires el rellotge...

El molt capullo no s'atura. Persegeix, incansable, el moment en que ha de sonar.

I cada vegada queda menys nit per dormir.

Penses en el noi o la noia que t'agrada, en què us heu dit quan us heu trobat, en com us heu mirat, què li diràs demà...

Demà!

Demà tinc tantes coses a fer...! I aquí, encara, sobre el llit, sense dormir.

I si hem poso a estudiar? penses. Et fa mandra.

Una hora més tard, obres la llum i vas a buscar els apunts. Vint minuts després ja t'has cansat. Apagues el flexo i t'estires al llit. Et sents impotent i cansada. Et poses més nerviosa i t'aixeques. Vas a la cuina a beure aigua, i te'n vas novament al llit.

Tic tac...

tic tac...

Un soroll et dona cops al cervell. El despertador insisteix en treure't del llit. Amb ressignació l'atures, només per 5 minuts i fixes la vista en la seva esfera numerada.

Fa tan sols tres hores que l'has mirat per última vegada.

Se't tanquen els ulls, ara sí. Els notes ressecs i quasi cecs. I el cos et pesa, i l'ànima també.

Totes les coses que anit enumeraves per fer, ara se te'n refoten.

Ja vestida, te'n vas a la cuina i amb els ulls mig oberts fas cafè. Intentes impregnar-te del seu aroma i el beneeixes, mentre odies a la resta del món.

[escrit la nit del 28 al 29 de setembre]

Automàtic

2007-09-29T16:31:00.000+02:00

I et lleves, sense ni tan sols maleir el despertador.

Surts del bany i te'n vas cap a la cuina, obrint només un ull. Treus la llet de la nevera i la poses al microones, dins d'un got amb una mica de Nesquik.

Una estona després, estirat al sofà, davant de la tele i el got buit. Quan ja et sents una mica més humà, t'encamines cap a la feina, la facultat, o fas allò que et queda per fer.

Ja no penses si el costat del teu llit està desocupat, ni que tu encara dorms al teu costat per costum. Ni tampoc penses en lo que odiaves sortir del llit deixant algú encara a dins. Tampoc caus en que ja no hi ha cap respall de dents al costat del teu. Ni recordes l'olor del cafè que et preparava, i que ara tens més espai dins de l'armari.

Ja no penses en que res no te sentit. Ja no ets sents nosàlgic. Ja no Vius la Vida, sinó que només vius la vida que ara et toca viure.

I tot és automàtic.

Recolliment

2007-09-25T12:00:00.000+02:00

S'han acabat les tardes de sol sense fotre brot, i han arribat les tardes dins d'una sala plena de cadires que miren una pissarra.
S'han acabat les nits fent un beure en qualsevol terrassa, i han arribat les nits al sofà mirant el televisor.
S'han acabat els jerseis de tirants i la màniga curta, i arriben els jerseis prims, que aviat es substituiran per jaquetes.

Gent amb bufanda, que camina depressa per arribar a casa. Gent refugiant-se del fred dinsde les cafeteries. Mares abrigant als seus fills, que, suats per no parar de correr, es descorden l'abric. Parelles abraçades entrant en calor. Solitaris que amb l'alè busquen tornar a tenir sensibilitat als dits...

El cap de setmana passat, hem vaig llevar amb un cel gris amenaçador. Des del tren, el cel s'anava enfosquint i, al arribar al destí, un xàfec m'esperava a l'andana.
Sense paraigües vaig buscar refugi.
A casa, hem vaig estirar al sofà, amb el pijama i davant de la tele.

No vaig sortir al carrer en dos dies. No pas per que l'aigua o m'ho impedís. Sinó que m'ho impedia les ganes de recollir-me a casa.

Fes-me una mamadeta!

2007-09-21T18:27:00.000+02:00

Va, que és Santa Tecla... i com que és festa, es beu.

I què es beu? Doncs la beguda típica, la mamadeta.

Què és la mamadeta? Chartreuse amb granisat de llimona.

Història del Chartreuse (extret de la pàgina oficial del Chartreuse)

Fundada en 1084 por San Bruno, la Orden de los Cartujos es una de las más antiguas ordenes monásticas cristianas del mundo.En 1605, el Mariscal d’Estrées entregó a los Monjes de la Chartreuse de Vauvert, en París, un Manuscrito que revelaba la fórmula de un Elixir de Larga Vida, cuyo origen nadie conoce.

En efecto, en esta época, sólos los monjes y los apoticarios poseen los conocimientos necesarios para trabajar con las plantas. Demasiado compleja, la receta del Elixir parece haber sido utilizada sólo parcialmente durante varios decenios en Paris

En 1737, el Monasterio de la Grande-Chartreuse (cerca de Grenoble) decidió hacer un estudio exhaustivo de la recetaEl apoticario de la Grande-Chartreuse, Hermano Jérôme Maubec, se encargó de esta obra. Consiguió fijar definitivamente su fórmula.

Su comercialización era entonces muy limitada : era el Hermano Carlos quien, montado en una mula, lo vendía en los mercados de Grenoble y de Chambéry. Todavía fabricado según las mismas indicaciones, este “Elixir de Larga Vida” se conoce hoy bajo el nombre de “Elixir Vegetal de la Grande-Chartreuse” tiene 71º.

El Chartreuse Verde, 55º, llamado “Licor de Salud”, apareció en 1764. Su éxito fue inmediato, pero limitado a la región del Dauphiné (Francia). La Revolución Francesa de 1789 dispersó a los Monjes. En 1793, como medida de prudencia, se hizo elaborar una copia del valioso Manuscrito que el único religioso autorizado a permanecer en el Monasterio conservó; otro Padre llevaba siempre consigo el original.Detenido y después enviado a Burdeos, este último encontró la manera de sacarlo fuera de la celda y entregárselo a otro Monje refugiado cerca del Monasterio.

Sin poder hacer uso del secreto y convencido de que la Orden de los Cartujos nunca sería restablecida, cede una copia al señor LIOTARD, farmacéutico en Grenoble. En 1810, habiendo decidido el emperador Napoléon I que los “remedios secretos” debían ser enviados al Ministerio del Interior para ser examinados a fin de ser explotados por el Estado, el señor LIOTARD remite el Manuscrito al Ministerio del Interior; le es devuelto con la mención “RECHAZADA”.

A su muerte, los documentos vuelven al Monasterio de la Grande-Chartreuse, adonde los Monjes habían vuelto en 1816.En 1838, la fórmula se adaptó para producir un licor más dulce y suave, el CHARTREUSE AMARILLO, de 40º.
En 1903, los Cartujos son expulsados de Francia. Se llevan su secreto e implantan una destilería en Tarragona (España) para la fabricación del Licor. Licor que fabricaron también en Marseille desde 1921 hasta 1929, bajo el nombre de “Tarragona”.

Durante este mismo periodo, el Estado francés vende su marca a un grupo de Licoreros que crean la “Compagnie Fermière” de la Grande-Chartreuse. Esta sociedad, cuya producción no tenía nada que ver con el auténtico Chartreuse, quebró en 1929. Los Monjes recuperan entonces el uso de la denominación CHARTREUSE ; reanudan la destilación en Francia, en su antigua destilería de FOURVOIRIE construida en 1860, cerca del Monasterio de la Grande-Chartreuse.
Estos edificios son destruidos en 1935 por un corrimiento de tierras. Entonces, la fabricación es transferida a VOIRON (Francia) donde todavía es realizada, después del trabajo de selección de las plantas efectuado dentro del Monasterio.

Es la sociedad CHARTREUSE DIFUSIÓN la que, desde 1970, se encarga del acondicionamiento, de la publicidad y de la venta de los productos elaborados por dos Cartujos. Encargados de esta misión por su Orden, trabajan bajo secreto y son los únicos que conocen los detalles de la producción. Todavía hoy, como antaño, la fórmula es un misterio que no ha podido ser revelado ni siquiera por los métodos modernos de investigación.
Los Licores fabricados por los Padres Cartujos no contienen aditivos ni químicos. Los colores provienen de las plantas que los componen. Tras su maceración en un alcohol seleccionado, las 130 plantas enumeradas en la receta son seguidamente destiladas. A los alcoholatos así producidos se les añade miel destilada y jarabe de azúcar para obtener Licor Verde o Amarillo, que debe envejecer largamente en barricas de roble antes de ser comercializados.

Si se alarga el envejecimiento, el Chartreuse adquiere una calidad particularmente notable y se le designa entonces con la denominación “CHARTREUSE V.E.P.” (Vieillissement Exceptionnellement Prolongé / Envejecimiento Excepcionalmente Prolongado). La producción, forzosamente limitada, se presenta en botellas de medio y un litro, reproduciendo fielmente las que eran utilizadas en 1840. Su primer lanzamiento en el mercado data de 1963.