l'espai sideral [v.3]

Sóc jo.

2008-07-18T20:25:00.003+02:00

Avui m'agradaria escriure alguna cosa interessant però tinc la sensació que tinc un forat al mig del front per on se m'escapen les idees, i la força. Tot i així si tanco els ulls i penso tantes coses que gairebé em marejo.

Puc donar moltes voltes a les coses. Puc ser ràpida. Puc cagar-la 100.000 cops. Puc estar cega. Puc ser dolça. Puc ser despistada. Puc ser impacient. Puc ser tranquil·la. Potser també puc ser borde. Però també puc ser un encant.

Estava pensant, en que sóc una persona molt complicada. Però m'he adonat, que no sóc tant especial. Que faig errors, i proeses (però tampoc res de l'altre món, jeje).
Després de tot, crec que soc bastant simple. Per que erro i l'encerto com fa tothom.

Llavors m'he recordat que sóc humana.

Sóc jo, amb els meus defectes i les meves virtuts.

I veig que, no puc ser a tot arreu. Que convisc amb unes coses i m'oblido de conviure amb les altres.
No sé si m'explico.

Potser us enredo. Però es que també soc una mica desordenada

God knows

2008-07-03T12:34:00.002+02:00

Avui llegia al diari que Tarrgona és un punt negre de contaminació segons Greenpeace.

Sort d'ells no? Potser som tant curts, que contant entre petroquímica i centrals nuclears que tenim, ens ho han de venir a dir els ecologistes per a que ens ho creiem.

Total, a la gent se li'n refot. Ara que es començen a alarmar pel canvi climàtic i totes aquestes coses que sembla que ens volen vendra fi del món, quanta gent hi ha que hagi cambiat els seus costums?

Segur que poca.

Peus a terra

2008-06-28T22:24:00.003+02:00

Siguem realistes. Les coses no son fàcils, però nosaltres sí que les hem fet fàcils.

Trencant murs i aplanant un camí que semblava molt costerut. I després de fer-lo pla, sense adonar-nos, hem posat pedres al camí.

No val la pena.

Només vull viure!

I ja esta?

2008-06-11T02:17:00.003+02:00

Acabo de recordar que tinc el blog abandonat. Que cruel que he sigut... amb lo que ha arribat a ajudar-me a desfogar l'Espai Sideral!

Tot te la seva explicació, peró és massa llarg per fer-ho ara. Encara que el blog hagi tingut més de 2000 visites, crec que el fet que jo hi deixi d'escriure no li treu el son a ningú.

Però, des del moment en que vaig començar a escriure aquí, ho vaig fer per a mí, i per a ningú més. I si al que per una d'aquelles casualitats internautes, algú ve a petar aquí i li agrada, millor.

La vida te aquelles coses que, un dia t'importen i l'altre et son indiferents. Fa 6 mesos enrere, la meva vida, encara que potser a la gent no li sembli així, era força diferent.
Pensava d'una manera, tenia unes intecions, em preocupaven certes coses...

Soc la mateixa peró no soc la mateixa. Ja sé que potser no m'explico.

No és que pensi d'altra manera, que tingui unes altres intencions, o que ja no em preocupi res... sinó que ara em plantejo la vida d'una altra manera. I la disfruto més.

Poc a poc, pas a pas, i passen els dies i les setmanes. La vida és molt mala puta. Però hem d'aprendre a conviure amb ella, peró sobretot, hem de saber portar-la... sinó, pot ser molt mala companya de viatge.

Patatim, patatam... potser aquest escrit no té gaire sentit (però rima i tot!). No estic reflexionant, ni vull que ho feu. Escric, i punt. Per que hem ve de gust.

Una joven de 27 años muere apuñalada en la céntrica calle Colom

2008-03-14T13:00:00.003+01:00

segons el Diari de Tarragona

<Por Rubén lombarte rlombarte@diaridetarragona.com

Shana, una joven marroquí de 27 años, perdió ayer la vida después de ser apuñalada en medio de la calle Cristòfor Colom, esquina con Governador González, a la altura del Mercat Central, en un presunto caso de violencia machista. Los hechos sucedieron entre las diez y las once de la noche. Cuando los agentes de la Policía Nacional llegaron al lugar del crimen, no encontraron presencia del presunto agresor.

Entre la mayoría de los vecinos de la céntrica calle de Tarragona que salieron alertados por el despliegue policial, se barajaba la posibilidad de que la joven marroquí había sido víctima de un asesinato por violencia doméstica. Por su parte, había quienes no descartaban la posibilidad de que el apuñalamiento había sido originado después de un intento de robo.

Entre lágrimas

Antes de acordonar la zona y apartar la atenta mirada de curiosos y vecinos, los agentes de la Policía Nacional buscaron en el lugar del crimen señal del arma blanca con la que, presumiblemente, se originó el apuñalamiento.

Según la versión de una vecina que bajó a la calle nada más ver el despliegue policial, «fue el hermano quien se encontró con la joven agonizando en el suelo». En el lugar de los hechos se personaron conocidos y familiares de la joven que, entre lágrimas, quienes no acababan de asimilar lo que había sucedido. El ex compañero sentimental de Shana y el propietario del lugar en el que trabajaba la joven también se trasladaron hasta la calle Cristòfor Colom.

Al cierre de esta edición -a las 01.30 horas de la madrugada- no había sido detenida ninguna persona relacionada con el crimen, según confirmaron a esta redacción fuentes de la investigación policial en el mismo lugar de los hechos.

Trabajaba en un locutorio

Según conocidos de la víctima, la joven vivía en el barrio de Torreforta con sus hermanos desde hacía poco más de un año y trabajaba en un locutorio de la calle Cervantes. Todas las noches, y después de salir del trabajo, la joven esperaba en la calle Colom a uno de sus hermanos para que éste la fuese a recoger en coche.>>

A vegades em pregunto, com es pot tenir la sang freda d'agafar un ganivet i clavar-lo al pit d'alguna persona. Com és que hi ha gent que tingui tant poc respecte par la vida dels alres com per arribar a fer aquesta cosa?
Suposo que a la majoria de la gent, aquestes notícies l'escandalitzen. I molt més, quan et toca d'aprop: una veïna teva, una noia que tenies vista, el lloc dels fets és el teu recorregut habitual... etc.

Segurament aquesta notícia crearà rebuig a la violècia de gènere, masclista, o sigui quina sigui, si realment el motiu de l'agressió ha estat un tema de parella. Sinó, què passa? Si no és violència masclista, tindrà menys repercusió?

Ves a saber.

Lo pitjor de tot, és que ens estem acostumant a sentir pràcticament a diari que una dona a mort a mans de la seva parella.

de cop i volta

2008-01-26T18:00:00.001+01:00

I sembla mentida com, el cel, tan blau, de sobte es torna tan gris.

Com es trunquen somnis en tan sols un instant.

Quan després de caminar anys pel desert, descanses a veure aigua. I no és cap oasi. És només un miratge. Un altre.

Ja no tens ganes de continuar caminant...

noves direccions

2008-01-14T14:39:00.000+01:00

Sembla ser que els aires del 2008, s'han endut un munt de núvols i començo a veure el sol, el sol que amb la seva llum em deixa veure el camí que he de seguir.

Tot allò que semblava incert.
Totes les pedres del camí.

Tot s'esvaeix.

A la presó

2008-01-11T21:25:00.000+01:00

Recordo que, quan feiem 2n d'ESO, el profe d'educació física ens va passar un petit qüestionari per coneixern-nos una mica. Allò típic dels inicis de curs.
Recordo només una pregunta: quin és el teu esportista preferit? Vaig respondre el nom de "Marion Jones". Suposo que devia ser l'any 2001, per que vaig ser durant els Jocs Olímpics de Sidney de l'any 2000, on va començar a sonar, i amb força aquest nom.

No era pas cap fanàtica de l'atletisme. Però disfrutava (i disfruto) veient les olimpíades cada 4 anys. I veure aquella jove noia fulminant tots els records i guanyant medalles una darrere de l'altre em va impactar.

Després de l'escàndol del dopping i de retirar-le 5medalles d'or de l'any 2000, sento aquesta noticia:

La carrera esportiva de Marion Jones ha tocat fons definitivament. L'exatleta ha estat condemnada a mig any de presó per haver mentit sota jurament. Jones, de 32 anys, va negar davant d'investigadors federals haver consumit substàncies dopants. En canvi, a l'octubre passat, va reconèixer en un tribunal de Nova York que havia consumit THG, un esteroide sintètic, entre el setembre del 2000 i el juliol del 2001. El perjuri, i no el dòping, ha estat la causa final de l'empresonament. Jones, ja retirada, havia estat sancionada a dos anys per haver consumit substàncies prohibides, i havia perdut les cinc medalles olímpiques que havia guanyat en els Jocs Olímpics de Sydney, quan es va consagrar com la millor atleta del món.

Sis mesos de presó i 400 hores de treballs d'interès general. Aquesta és la condemna que se li ha imposat a Marion Jones. L'atleta nord-americana entrava al tribunal per ser jutjada per dos càrrecs de fals testimoni davant de les autoritats federals. Jones va confessar ara fa tres mesos haver mentit negant reiteradament haver-se dopat i tota implicació en l'afer Balco, un laboratori californià que subministrava substàncies dopants a nombroses atletes. També va negar tenir res a veure en el cas de frau bancari en què estava implicat el seu antic marit, l'exatleta Tim Montgomery.
L'heroïna de Sydney 2000 ja va ser desposseïda l'octubre passat de les cinc medalles olímpiques, i tots els seus registres a partir d'aquell any van quedar anul·lats per la Federació Internacional.

Lo fort, és que anirà a la presó per lo del "perjurio" i totes aquestes coses. Llavors veurem com un home mata a la seva parella, tot i tenir una trista ordre d'allunyament.

Així va el món

sang a la llengua

2007-12-28T14:29:00.000+01:00

Que tot et surt malament. Que cada cop ho fas pitjor. Que no saps arreglar-ho.

I no pots fer marxa enrere en el temps, per borrar allò que no havia de fer, i allò que no havia de dir...

I no pots avançar el rellotge, i fer que el temps ho borri i ho deixi en l'oblit.

Potser és qüestió de paciència.

Que no en tinc.

Tornar a casa, per nadal

2007-12-24T20:40:00.000+01:00

Quan el calor familiar apaga el fred del carrer.

Quan t'envoltes dels teus, que fa molt que no veus.

Quan els carrers son plens de llum.

Quan l'alegria és a la cara de cada persona.

Quan els nens moren d'il·lusió.

Quan el món sembla més fàcil...

El món és molt més complicat. I no tot son flors i violes. Gent que no pot comprar regals i nens que no en podem rebre. Dinars familiars protocolaris.

Però el Nadal porta alguna cosa en l'ambient, que endolça cada llar.

Reviuen els 5 sentits, mentre assassinem el temps.

2007-12-19T11:13:00.000+01:00

Moments en que, el temps s'atura. Que no valen ni segons, ni minuts, ni hores.
Que em transportes a una dimensió llunyana. Que els peus no em toquen a terra. I que de la ment s'esvaeix tot el demés.
Que no hi ha problemes. Només estem tu i jo.

I el meu estòmac, que per agafar protagonisme s'empetiteix.
I les meves cames, que per voler desaparèixer, tremolen.

Gràcies, per fer-me sentir especial.

el Camp

2007-12-04T12:04:00.001+01:00

Pel camp de la vida ens perdem entre camins que ens han de dur a la felicitat. Potser l’amor està darrere aquell rierol, o potser darrere d’aquell arbre que es veu més enllà. Potser la tranquil·litat reposa i ens espera entre aquelles flors. Potser la diversió ens la donarà aquell salt d’aigua des de la roca.

Però per què el vent ens empeny muntanya avall?

Arriba un moment en que, mentre camines per aquest camí costerut i contemples el què t’envolta: uns ocells estant cantant i altres festejant, una marieta s’enfila per la fulla d’una flor, les granotes salten dins el toll espantades pels teus passos. I penses que, potser ja has arribat a la felicitat. Però no veus cap arbre per que et doni l’ombra necessària per suportar els dies calorosos ni fruita per alimentar-te. I l’aigua del toll, en el fons tampoc està tant neta.Aleshores entens, que en aquest lloc similar al l’Edèn no t’hi pots quedar, que el camí cap a la felicitat no s’ha acabat... i allà lluny, veus que el camí es bifurca.

Around the world

2007-11-27T00:16:00.000+01:00

L'any passat me'n vaig anar a Paris i aquest any me torçat el peu en terres sicilianes.

Sempre m'ha agradat viatjar, encara que em faci mandra. No vull ser una turista de les 4 corren pels llocs per poder veure-ho tot. Prefereixo perdre'm pels llocs, empapar-me del seu encant, conèixer la seva gent i entendre-la.

La setmana passada em vaig deixar caure per la illa de Sicilia. Un destí que al principi hem resultava poc atractiu però és un lloc amb un encant indescriptible. Està ple de contrastos...

un mar, un volcà, cultura grega, romana, bizantina, montanyes, valls, menjar... Tot sempre amb aquell caràcter tant italià però tant sicilià.
Palermo, una ciutat força decadent però amb una quantitat de patrimoni (no restaurat) que per mi resultava desconegut. Altres ciutats precioses, com Ceffalú, roben el cor a qualsevol enamorat del mar. I ja no cal parlar de la ciutat de Siracussa, que te un centre històric encantador.

Sincerament, no em venia de gust anar-me'n a la pàtria de la mafia. Ara no me n'arrepenteixo gens. És un món especial.

Distancies potser insalvables

2007-11-03T15:06:00.000+01:00

Avui hem mig fet una cosa que portavem anys arrossegant.

Potser per la por, la mandra, la cobardía... ho hem anat deixant passar fins que el forat s'ha convertit en precipici.
Si en fa de temps que ho sabem, com també sabem que la culpa no és només d'una. Totes tenim clar que ens agradaria tornar enrere...!

Val la pena, si més no, intentar-ho.

Deixeu que posi enn dubte si servirà per a alguna cosa. Potser servirà per adonar-nos de com l'hem cagat, o per fer el penya segat encara més alt.

No en tinc ganes, però en tinc ganes. No ens volem perdre. Però totes tenim la sensació que ens hem perdut.

Si s'ha de lluitar, lluitem.

Però fem-ho, o no ho fem.

Quedar-se a mig camí no serveix de res.

Mont Parnàs

2007-11-02T00:19:00.000+01:00

M'agrada escriure quan la inspiració m'impregna. Algunes vegades, tinc ganes d'escriure però no se el què. Només sé que tinc ganes de plasmar una sensació sobre el paper o al ordenador.
I, amb o sense ganes d'escriure, sempre hem sortia alguna cosa més o menys original.

Però sempre he admirat, aquella gent que sap escriure una cosa brillant sense fer esforç. Que agafa paper i boli i et fa un escrit de collons...

És un don.

I em quedava la incògnita de si quan escrivien alguna cosa, s'estaven dies per fer una trista línea o es que en qüestió de pocs minuts et contagiaven aquell miler de sensacions sobre paper.

A mi m'encanta escriure només quan les muses em visiten. Quan estic especialment sensible i les sensacions afloren tant que necessito escriure-les.

Ahir vaig sentir una cançó, preciosa, que parlava sobre les muses. Que he relacionat amb una pintada que hi ha als wc de la meva facultat: "La inspiración mata mi capacidad de esfuerzo".

A currar-se la inspiració. Que escriure bé no és plasmar uns sentiments només quan els sents.

La lletra de la cançó: Carnaval de Brasil. Del geni Andrés, Andrés Calamaro:

La musa es una sola musa o es una serpiente de muchas cabezas,
los buscadores de promesas, la tientan con cerveza,
si se va puede volver, el día menos pensado,
para darle su consuelo, al poeta mal hablado.

No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
(tristeza nao tein fim)

Habrá que desenvainar las espadas del texto,
Y escribir una canción aunque no haya algún pretexto,
y dedicársela al primero que pase caminando,
al que se quedó pensando, al que no quiere pensar,
al olvido selectivo, a la memoria perdida,
a los de los pedazos de vida que no vamos a perder... jamás.

No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil.

Diaria d'abord. Ment en blanc.

2007-10-27T22:01:00.000+02:00

Després d'hores d'alcohol, fum i house, no saps quina part de tu en surt pijtor parada: si el cap, les cames, o el cos en general.

Música repetitiva, cossos en moviment i alguns en cel, alcohol a dojo, olor a tabac arreu.

I l'endemà, molta ressaca.

Dormir 5 hores, i una d'elles al cotxe, no és suficient remei per recuperar-se d'una "entre setmana" de bòlid i un cap de setmana de "desfasse". Posar-se al llit de dia, quan queden poques hores per anar a treballar, és un cop de moral molt gran.

"Mai més tornaré a beure"
"Mai més sortiré de festa si l'endemà he de treballar"

I ja al lloc de treball, et maleeixes per sentir-te gran, vella i demacrada... mentre et promets ser responsable.

...

Tot sabem que això només es promet en dies de ressaca.

I que tornaràs a prometre't divendres i dissabte vinent.

Diari d'abord. Data estelar 271007

Talibán

2007-10-21T00:34:00.000+02:00

Tienes mil secretos, mil recovecos
Por donde yo me pierdo cuando no estás
Lo mucho que te quiero es lo mucho que desespero
Que me perdone el cielo que hoy me siento un talibán

Sé que no soy fácil que a veces manda huevos
Que aunque quiera no puedo dejarte de mirar
Pierdo la paciencia en los tiempos de espera
No puedo evitar ser a la vez la lija y la seda

Vuelva ya o por lo menos
Que te hayas ido para siempre
Por que seguir en este ambiente
No da para mas
Tanto te espero que desespero
Ahora me faltas ahora te tengo
Hago recuento de lo que tengo y no tengo nada

Hoy me he echado a perder cuando empiezo no paro
Tengo una gran facilidad en terminar de romper
Lo que estaba arreglando
Llamando a tu buzón de voz una y otra vez
Yo que me había jurado dejarte respirar
No puedo evitar a la vez estar a la vez vencido
Y tirar piedras

Vuelva ya o por lo menos
Que te hayas ido para siempre
Por que seguir en este ambiente
No da para mas
Tanto te espero que desespero
Ahora me faltas ahora te tengo
Hago recuento de lo que tengo y no tengo nada

Pereza

H.A.U.I

2007-10-19T20:54:00.000+02:00

Sembla mentida com poden canviar les perspectives en poc menys d'un any.

Quan vaig començar la carrera, l'any passat, odiava profundament l'assignatura d'Història Antiga. Odiada per damunt inclús, de Teoria de l'Art.

No pillava res. Hitites, hurrites, cassites, assiris, babilonis... Tot sonava a japonès, i les batalletes semblavuen grans crisis com si tot orient estigués en caos.

Hem sentia tant estúpida! I allò era una xusta tant gran... Que vaig començar a deixar d'anar a classe. No baix aprobar ni l'examen de mapes.

Ho veia com a impossible.

Aquest any, li he trobat el gust a l'assignatura. Recordo coses del curs passat que ni tan sols sabia què coi eren.
Casi que podria dir que li estic trobant el gust al tema.

Ara espero, ja que vaig a classe religiosament cada dia i se m'ha despertat aquest sorprenent interès...

APROBAR-LA

Per que tampoc m'agrada tant, com per haver de tornar-la a fer l'any que bé.

Foto:

Codi Hamurabi.

Louvre.

L

2007-10-17T10:41:00.000+02:00

"Què coi deu voler dir la L que porten els conductors novells?" pensava sempre.

Venga a donar-li tombs i mai arribava a cap conclusió. Un dia, il·luminada jo, vaig afirmar que seria la L de "learning". O sigui, que encara està aprenent tot hi que ja te el carnet.

No ho he preguntat mai a ningú el significat real. Ja vaig acceptar la pròpia teoria.

Però ara en tinc una altra:

Vol dir "pítame e insúltame que soy novato".

Pensar, meditar, perdre's

2007-10-14T18:50:00.000+02:00

L'altre dia, vaig fer pràctiques amb el cotxe pel matí. Vam passar pel moll de costa i pel passeig de la platja i em va alegrar veure que feia molt bon dia.

Quan vaig acabar i vaig arribar a casa, sola, vaig pensar: i ara m'he de quedar aquí amb lo bon dia que fa?

I vaig baixar per les escales, i vaig caminar Rambla amunt fins arribar al Balcó. Hem venia de gust tornar a veure el mar. M'hi vaig estar una bona estona. Quan estic allà, arropenjada a la barana, perdo la noció del temps. Hi han milers de turistes guaitant, parelles fent-se fotos, families passejant.

Però ni tan sols noto la seva presència. És només com si estiguessim jo i el mar.

La immensitat del mar em va fer venir ganes de perdre'm. I em vaig encaminar cap a la Part Alta.

Passejava per carrers estrets, i solitaris, i alguns amb olor a pixat. Reinava la calma. Els gats s'encreuaven amb els meus passos, igual que algun que altre veí. Els coloms contemplaven el meu passeig des de l'àmpit de les finestres de cases ja deshabitades. Cases antigues, alguna ruïnosa. Les façanes contrastaven ombres, el color groc del sol, amb tons taronja i grisos.
Era romàntic.

Vaig voltejar la muralla i vaig sortir pel Portal del Roser, que sembla que separi la civilització de la calma. I als jardins del Camp de Mart, feien un mercat medieval.

Em vaig envoltar d'aromes d'especies, de gent comprant fruits orientals, nens mirant les espases, dones contemplant com altres elaboraven algun producte a mà, alguna bruixa amb el seu tarot, i una noia ballant al son de panderetes i tambors...

Vaig poder gaudir de tres maneres diferents de perdr'es.

12 Oct

2007-10-12T21:01:00.001+02:00

Ho sento.

Avui he evitat obrir la tele. No he volgut veure com la demagogia inundava els canals de televisió i escanyava les ments dels espectadors.

No he volgut veure una desfilada totalment militar al estil imperialista.
No he volgut veure banderes que em diuen que és la meva.

Que tots els països tenen coses bones i dolentes. Que ningú en aquest món és sant. Que cap país no es salva de moure's per interessos polítics i/o econòmics.

Però no hem sento espanyola.

TIC - TAC

2007-10-02T14:20:00.001+02:00

Com explicar com et sents desrprés de varies nits gariebé sense dormir? Tan de bo fos dormir poc per que et poses al llit quan ja ha sortit el sol, portes tota la nit ballant i algun cubata de més.

No ha sortit el sol, però potser el veuré sortir.

No puc explicar què és l'insomni per que no en tinc. Simplement. Si més no, els problemes per dormir deuen ser força pareguts pel que fa, almenys, a la fustració que hom po sentir després de vàries hores mirant el sostre, semi a fosques, amb la companyia d'un constant tic-tac.

Et gires a una anda, ara et tapes, ara et destapes, mires el rellotge, et tornes a girar, ara et poses del revés, agafes el coixí, mires el rellotge, et gires, et tapes, et destapes, mires el rellotge...

Mires el rellotge, mires el rellotge...

El molt capullo no s'atura. Persegeix, incansable, el moment en que ha de sonar.

I cada vegada queda menys nit per dormir.

Penses en el noi o la noia que t'agrada, en què us heu dit quan us heu trobat, en com us heu mirat, què li diràs demà...

Demà!

Demà tinc tantes coses a fer...! I aquí, encara, sobre el llit, sense dormir.

I si hem poso a estudiar? penses. Et fa mandra.

Una hora més tard, obres la llum i vas a buscar els apunts. Vint minuts després ja t'has cansat. Apagues el flexo i t'estires al llit. Et sents impotent i cansada. Et poses més nerviosa i t'aixeques. Vas a la cuina a beure aigua, i te'n vas novament al llit.

Tic tac...

tic tac...

Un soroll et dona cops al cervell. El despertador insisteix en treure't del llit. Amb ressignació l'atures, només per 5 minuts i fixes la vista en la seva esfera numerada.

Fa tan sols tres hores que l'has mirat per última vegada.

Se't tanquen els ulls, ara sí. Els notes ressecs i quasi cecs. I el cos et pesa, i l'ànima també.

Totes les coses que anit enumeraves per fer, ara se te'n refoten.

Ja vestida, te'n vas a la cuina i amb els ulls mig oberts fas cafè. Intentes impregnar-te del seu aroma i el beneeixes, mentre odies a la resta del món.

[escrit la nit del 28 al 29 de setembre]

Automàtic

2007-09-29T16:31:00.000+02:00

I et lleves, sense ni tan sols maleir el despertador.

Surts del bany i te'n vas cap a la cuina, obrint només un ull. Treus la llet de la nevera i la poses al microones, dins d'un got amb una mica de Nesquik.

Una estona després, estirat al sofà, davant de la tele i el got buit. Quan ja et sents una mica més humà, t'encamines cap a la feina, la facultat, o fas allò que et queda per fer.

Ja no penses si el costat del teu llit està desocupat, ni que tu encara dorms al teu costat per costum. Ni tampoc penses en lo que odiaves sortir del llit deixant algú encara a dins. Tampoc caus en que ja no hi ha cap respall de dents al costat del teu. Ni recordes l'olor del cafè que et preparava, i que ara tens més espai dins de l'armari.

Ja no penses en que res no te sentit. Ja no ets sents nosàlgic. Ja no Vius la Vida, sinó que només vius la vida que ara et toca viure.

I tot és automàtic.

Recolliment

2007-09-25T12:00:00.000+02:00

S'han acabat les tardes de sol sense fotre brot, i han arribat les tardes dins d'una sala plena de cadires que miren una pissarra.
S'han acabat les nits fent un beure en qualsevol terrassa, i han arribat les nits al sofà mirant el televisor.
S'han acabat els jerseis de tirants i la màniga curta, i arriben els jerseis prims, que aviat es substituiran per jaquetes.

Gent amb bufanda, que camina depressa per arribar a casa. Gent refugiant-se del fred dinsde les cafeteries. Mares abrigant als seus fills, que, suats per no parar de correr, es descorden l'abric. Parelles abraçades entrant en calor. Solitaris que amb l'alè busquen tornar a tenir sensibilitat als dits...

El cap de setmana passat, hem vaig llevar amb un cel gris amenaçador. Des del tren, el cel s'anava enfosquint i, al arribar al destí, un xàfec m'esperava a l'andana.
Sense paraigües vaig buscar refugi.
A casa, hem vaig estirar al sofà, amb el pijama i davant de la tele.

No vaig sortir al carrer en dos dies. No pas per que l'aigua o m'ho impedís. Sinó que m'ho impedia les ganes de recollir-me a casa.

Fes-me una mamadeta!

2007-09-21T18:27:00.000+02:00

Va, que és Santa Tecla... i com que és festa, es beu.

I què es beu? Doncs la beguda típica, la mamadeta.

Què és la mamadeta? Chartreuse amb granisat de llimona.

Història del Chartreuse (extret de la pàgina oficial del Chartreuse)

Fundada en 1084 por San Bruno, la Orden de los Cartujos es una de las más antiguas ordenes monásticas cristianas del mundo.En 1605, el Mariscal d’Estrées entregó a los Monjes de la Chartreuse de Vauvert, en París, un Manuscrito que revelaba la fórmula de un Elixir de Larga Vida, cuyo origen nadie conoce.

En efecto, en esta época, sólos los monjes y los apoticarios poseen los conocimientos necesarios para trabajar con las plantas. Demasiado compleja, la receta del Elixir parece haber sido utilizada sólo parcialmente durante varios decenios en Paris

En 1737, el Monasterio de la Grande-Chartreuse (cerca de Grenoble) decidió hacer un estudio exhaustivo de la recetaEl apoticario de la Grande-Chartreuse, Hermano Jérôme Maubec, se encargó de esta obra. Consiguió fijar definitivamente su fórmula.

Su comercialización era entonces muy limitada : era el Hermano Carlos quien, montado en una mula, lo vendía en los mercados de Grenoble y de Chambéry. Todavía fabricado según las mismas indicaciones, este “Elixir de Larga Vida” se conoce hoy bajo el nombre de “Elixir Vegetal de la Grande-Chartreuse” tiene 71º.

El Chartreuse Verde, 55º, llamado “Licor de Salud”, apareció en 1764. Su éxito fue inmediato, pero limitado a la región del Dauphiné (Francia). La Revolución Francesa de 1789 dispersó a los Monjes. En 1793, como medida de prudencia, se hizo elaborar una copia del valioso Manuscrito que el único religioso autorizado a permanecer en el Monasterio conservó; otro Padre llevaba siempre consigo el original.Detenido y después enviado a Burdeos, este último encontró la manera de sacarlo fuera de la celda y entregárselo a otro Monje refugiado cerca del Monasterio.

Sin poder hacer uso del secreto y convencido de que la Orden de los Cartujos nunca sería restablecida, cede una copia al señor LIOTARD, farmacéutico en Grenoble. En 1810, habiendo decidido el emperador Napoléon I que los “remedios secretos” debían ser enviados al Ministerio del Interior para ser examinados a fin de ser explotados por el Estado, el señor LIOTARD remite el Manuscrito al Ministerio del Interior; le es devuelto con la mención “RECHAZADA”.

A su muerte, los documentos vuelven al Monasterio de la Grande-Chartreuse, adonde los Monjes habían vuelto en 1816.En 1838, la fórmula se adaptó para producir un licor más dulce y suave, el CHARTREUSE AMARILLO, de 40º.
En 1903, los Cartujos son expulsados de Francia. Se llevan su secreto e implantan una destilería en Tarragona (España) para la fabricación del Licor. Licor que fabricaron también en Marseille desde 1921 hasta 1929, bajo el nombre de “Tarragona”.

Durante este mismo periodo, el Estado francés vende su marca a un grupo de Licoreros que crean la “Compagnie Fermière” de la Grande-Chartreuse. Esta sociedad, cuya producción no tenía nada que ver con el auténtico Chartreuse, quebró en 1929. Los Monjes recuperan entonces el uso de la denominación CHARTREUSE ; reanudan la destilación en Francia, en su antigua destilería de FOURVOIRIE construida en 1860, cerca del Monasterio de la Grande-Chartreuse.
Estos edificios son destruidos en 1935 por un corrimiento de tierras. Entonces, la fabricación es transferida a VOIRON (Francia) donde todavía es realizada, después del trabajo de selección de las plantas efectuado dentro del Monasterio.

Es la sociedad CHARTREUSE DIFUSIÓN la que, desde 1970, se encarga del acondicionamiento, de la publicidad y de la venta de los productos elaborados por dos Cartujos. Encargados de esta misión por su Orden, trabajan bajo secreto y son los únicos que conocen los detalles de la producción. Todavía hoy, como antaño, la fórmula es un misterio que no ha podido ser revelado ni siquiera por los métodos modernos de investigación.
Los Licores fabricados por los Padres Cartujos no contienen aditivos ni químicos. Los colores provienen de las plantas que los componen. Tras su maceración en un alcohol seleccionado, las 130 plantas enumeradas en la receta son seguidamente destiladas. A los alcoholatos así producidos se les añade miel destilada y jarabe de azúcar para obtener Licor Verde o Amarillo, que debe envejecer largamente en barricas de roble antes de ser comercializados.

Si se alarga el envejecimiento, el Chartreuse adquiere una calidad particularmente notable y se le designa entonces con la denominación “CHARTREUSE V.E.P.” (Vieillissement Exceptionnellement Prolongé / Envejecimiento Excepcionalmente Prolongado). La producción, forzosamente limitada, se presenta en botellas de medio y un litro, reproduciendo fielmente las que eran utilizadas en 1840. Su primer lanzamiento en el mercado data de 1963.

Santa Tecla 2007 (I)

2007-09-20T21:55:00.000+02:00

Bé, que hem disculpin els dies d'inactivitat... però s'ha ajuntat la feina, l'autoescola, les classes i la festa.

Commemorar una derrota

2007-09-11T11:58:00.000+02:00

L'11 de setembre de 1714, les tropes de Felip V de Borbó entraven a la ciutat de Barcelona. Acabava així, un període de 18 mesos de setge.

S'aboliren les llibertats i lleis de Catalunya, que fins aleshores havia estat una nació sobirana, que no serien recuperades fins a la II República i novament reprimides durant la dictadura franquista.

Moltes vegades, a la gent comenta curiosament (i depèn de qui, amb to burleta) que els catalans commemorem una batalla perduda... que no és del tot cert. L'11 de setembre, no commemora una derrota, sinó que homenatja als caiguts aquell fatídic dia i reivindica una nacionalitat.

Una nacionalitat que molts porten ben endins, i que molts polítics se n'omplen la boca, molts polítics que avui sortiràn a la televisió i als diaris en diversos actes on podran fardar de catalans... Passat demà, tornaràn als seus despatxos, a governar un país que sembla de cap per avall. A omplir-se la boca novament d'altres bajanades i promeses que segurament no es compliran.

Visca la hipocresia.

Addio!

2007-09-08T16:16:00.001+02:00

El tenor que no sabia llegir partitures, Luciano Pavarotti. Admirat i estimat arreu. El cèlebre tenor ens deixa després d'una lluita contra un càncer de pàncreeas que no ha pogut vèncer.

Avui el món diu adéu a una de les Veus.

Avui el món plora la mort de Pavarotti.

La òpera ja no serà el mateix...

Ens deixa, com a record grans moments...

Carusso

Nessum Dorma

¿Pero qué mierda es esta?

2007-09-07T22:46:00.000+02:00

Dimecres, després d'un estiu d'espera, va començar la nova temporada d'Hospital Central. La catorzena temporada.
La sèrie pot fardar d'arribar als 200 capítols, com la fantàstica i desapareguda "7vidas", i continuar sent líder d'audiència en la seva franja horària.

La sorpresa va ser majúscula quan el capítol comença justament 1 any després dels fets que es van veure en l'últim. En Vilches està a la preso, la Laura no tornarà, la Teresita s'ha prejubilat, la Maca té una aventura, l'Ester està super embarassada i l'hospital està sotmès a un caos per una vaga d'infermeres que estàn sent acomiadades de manera exagerada.

Dit així, casi que pinta bé la cosa. Però no ho sé, al meu parer, no es poden processar tants canvis de sobte i canviar les coses que més agradaven a l'espectador.

Per postres, al capítol apareixia el "nou David Peris" del Cor, l'Aleix Rengel, que és un petardo d'actor, ja hem perdonarà... però es que no m'agrada gens.

Tot plegat, no us recorda també el canvi exagerat que va patir el Cor de la ciutat quan es va traslladar la sèrie de Sant Andreu a Sants?

Espero que a mesura que avançi la temporada, avançi el ganxo, que a sobre, dimecres a la nit, per primera vegada en molt temps, gairebé m'adormo.

A l'estil Clockwork Orange

2007-09-02T22:12:00.000+02:00

Reportatge d'ahir al programa "La Noria" de Telecinco. Acollonant...

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

Part 5

Part 6

Part 7

Part 8

Part 9

Bueno. Quanta tonteria junta. Si a algú li ha fet peresa mirar-ho tot:

Hi han grups catòlics i psicòlegs que fan teràpies per a canviar la condició sexual. Asseguren que és una malaltia, amb cura.

La teràpia més "heavy", és en plan "La Naranja Mecànica": feien veure als gays, pel·licules porno hetero i a masturbar-se. Aleshores, porno gay, i els hi fotien descàrregues elèctriques.

A lo béstia.

Hi ha hagut qui s'ha suicidat.

Hem sembla super fort tot. Com pot haver gent tant retrassada que es cregui totes aquestes parides.

Ja posats, que torni la inquisició!

El Kit d'Indiana Jones (II)

2007-08-31T19:50:00.000+02:00

Dilluns, ens vam trobar a la Imperial per dirigirnos cap a Tivenys, per tal de viure la nostra primera excavació.

Pintava malament la cosa quan, passada mitja hora de l'hora de sortida, estavem en Guillem i jo sols. Va resultar que forem els únics (juntament amb l'Oscar) alumnes de l'excavació.

Bé. Ha estat una experiència que s'ha de viure, tant per a historiadors com per a historiadors de l'art.A una experiència , li toca la seva corresponent valoració:

una putada

Tot el matí picant i palejant per trobar trossets de ceràmica del segle VI i VII a.n.e, a 43º i al costat del riu on hi ha mosquits i mosca negra. Sortosament, a mi no hem va picar perque es va cruspir al Guillem pobre, que tenia les cames tan inflades que rabiava al caminar... La casa on dormiem, estava com per declarar zona catastròfica: el wc no tragava, no tenia ventilació, la dutxa estava a la terrassa, estava plena de pols, i dormiem ens uns matalassos super incomodos.
El menjar, al Bar Rosi, on aquella dona ens posava els plats plens fins a dalt de cuina casolana. Era bo. Però poc lleuger.

Finalment, vam decidir marxar divendres pel matí i escaquejar-nos un dia de cavar, i de fer esmorçars (per que allà els novatos fan l'esmorçar per tot el grup... Llei de dictadura). No obstant, l'Oscar dijous es va retirar i va optar per anar a dormir a casa seva, a l'Hospitalet, i es va oferir a portar-nos fins allà i agafar un tren fins a Tarragona.

Ens vam fer la bossa en 2 minuts i vam pujar al seu cotxe, a tota llet.

Òbviament, vam avisar al Diloli, no fos cas que ens suspengues eternament Història Antiga!.

Ha sigut un palizón. Si més no, ha valgut la pena.

Entre pedres

2007-08-26T16:19:00.000+02:00

Demà, a les 8 del matí, sortirem de la Imperial direcció Tortosa. El motiu és, 5 dies d'excavació en un poblat ibèric situat entre Tiveny i Xerta.

Dormirem a Tortosa, en un pis, i durant el dia estarem fet l'indio entre restes de l'any de la kika.

Poques i moltes ganes alhora.

Poques, per haver de passar-nos el dia sota el sol, entre pedres, pales, pinzells i etc.
Moltes, per viure aquesta experiència nova.

Les cròniques, al tornar.

Inici de Lliga (I)

2007-08-26T14:12:00.000+02:00

Ahir a la nit, estavem la meva germana i jo tant tranquiles mirant el partit que enfrentava el Sevilla i el Getafe.

Ens vam quedar mudes i amb l'ai al cor quan al minut 27, el sevillista Puerta estava a terra i un company seu intentava evitar que s¡empassés la llengua. Ràpidament els serveis mèdics van entrar al terreny de joc per assistir al jugador, que es va retirar als vestidors pel seu propi peu.

Tot semblava quedar en un desegradable ensurt. Però el jugador està ingressat a la UCI, després de 9 parades (bé, a cada telediari diuen un número diferent... segons Cuatro, 4 segons TV3).

Esperem que és recuperi aviat, i que no haguem de contemplar més imatges com les que es van veure ahir.

Llegeix la notícia al diari Sport, al Mundo Deportivo i al Marca.

[El resultat va ser de 4 gols a 1, a favor del Sevilla. Lo Madrid també va guanyar, 2 a 1].

Autoestima? On?

2007-08-24T18:56:00.000+02:00

Coneixia només 4 cançons d'aquest grup. Ja sé que és suficient famós com per saber-ne alguna cosa més, però aquesta cançó per a mi era desconeguda fins que una tarda, al pis, ens vam posar a jugar al SingStar Rocks.

Li va tocar cantar a la Gemma, que la coneixia per sun germà. La va cantar a tota veu, i la música era d'allò més pegadissa.

La lletra, si més no, va resultar ser la BSO d'alguns moments de la meva vida.

[The Offspring - Self Esteem]

I wrote her off for the tenth time today

And practiced all the things I would say

But she came over I lost my nerve

I took her back and made her dessert

Now I know I'm being used

That's okay man cause I like the abuse

I know she's playing with me

That's okay cause I've got no self esteem

We make plans to go out at night

I wait till 2 then I turn out the light

All this rejection's got me so low

If she keeps it up I just might tell her so

When she's saying that she wants only me

Then I wonder why she sleeps with my friends

When she's saying that I'm like a disease

Then I wonder how much more I can spend

Well I guess I should stick up for myself

But I really think it's better this way

The more you suffer

The more it shows you really care

Right?

Now I'll relate this a little bit

That happens more than I'd like to admit

Late at night she knocks on my door

Drunk again and looking to score

Now I know I should say no

But that's kind of hard when she's ready to go

I may be dumb

But I'm not a dweeb

I'm just a sucker with no self esteem

Alegria que és Festa Major!

2007-08-18T16:59:00.000+02:00

La setmana més esperada de l'any és, com no, la Festa Major.

Una vegada més, es retroven els actes de sempre, com el pregó i les cercaviles, la cursa popular... Tampoc poden faltar els típics i tradicionals aconteixements com l'espígol i les dances (ai no, això de les dances ja no). Igualment hi ha d'haver la carretera tallada, el Ball de Coques...

Els diables i posen el foc i la Banda i les orquestres la música, els balls. La gent hi posa la gresca, les ganes de pasar-s'ho bé.

Any rere any, toca viure tots els actes que la son et permet i aquells que, encara que no estiguin en cap programa, tampoc hi falten mai i són potser encara més valiosos... gaudir de la companyia dels amics a la fresca de l'atapeïda terrassa del Cafè, escoltar els passodobles des de fora la pista esperant que es tanqui la taquilla per tal reinvertir els diners estalviats en l'entrada per tiquets a la barra, les cues al wc , els cubates (i els amics) caiguts, els peus bruts i la vergonya perduda, les rialles, el cants a tota veu fins quedar-se afònic, els esmorzars a la "Xu" i les ressaques.

Què seria d'un poble sense la seva festa major? Què seria l'estiu sense la Festa Major?

Diari d'abord: Fent lo catalanet

2007-08-11T20:40:00.000+02:00

Degut a la impossibilitat econòmica d'anar a Lisboa, i desestimar la idea d'anar a Madrid, ens vam decidir per anar a la Vall de Núria i fer el cim del Puigmal.

Després d'un aventurat viatge d'anada, com ara no poder sortir del pàrking i casi tenir un pinyo a l'autopista per que hi havia un neumàtic al bell mig del tercer carril, vam arribar a Ripoll (bressol de la cultura catalana).

Allà vam dinar i fer turisme i després va anar cap a l'alberg que teniem reservat a Planoles. L'endemà ens vam dirigir cap a Queralbs per tal d'agafar el cremallera fins a Núria.
Un cop allà, vam treure el mapa i ens vam encaminar cap a fer el Puigmal (2910m). El camí és curtet, vull dir que té pocs kilòmetres, però en aquests pocs kilometres recorres un desnivell de 1000 que les cames et foten un mal...! Lo Gregori portava un bon ritme, però jo, al meu, xino xano, sinó no massa lluny hagues arribat!

La qüestió és que vam arribar a dalt, i vam tornar a baixar, sencers. Vam recuperar-nos contemplant el llac de la vall, i vam agafar el telecabina que ens portaria cap a l'alberg, que per cert, era molt millor que el de Planoles.

A mitja nit, allà les 01:26, una parella ha entrat tan panxa a la nostra habitació i ens han dit que havien tingut un problema amb el cremallera i han dormit a la llitera del costat. Així de feliços. Resulta que ahir va haver un grup que no va poder baixar per culpa del cremallera, i els van col·locar a la nostra habitació, amb el nostre conseqüent espant.

Total, que aquest matí, el cremallera, per sort funcionava. Després d'uns quants kilòmetres de retencions a l'AP-7 (per variar), hem arribat al poble.

Avui ens espera un concert dels Pets, i la setmana vinent Festa Major.

Atac de mandra.

2007-08-04T18:03:00.000+02:00

Mai havia tingut problemes per posar-me a escriure quan estava davant de l'ordenador.

Ara, estic aquí, amb això en blanc, i no sé ni com començar. Ara la meva musa i l'ambient tranquil de la feina. Agafo un paper, i pim pam que ja he escrit 2 fulls. Hem costava tant escriure amb paper i boli abans!

I si més no, podria sortir del pas, si algun dia em poses a transcriure tot allò que he fet a mà. Però hem fa una mandra increïble. És que abans aniria a córrer!!

Així, que avui tenia intenció d'experimentar allò de l'escriptura automàtica, que deien els surrealistes i que vam comentar a una de les genials classes de la MªRamon.
Tot hi així hem fa mandra, encara que no hagi de pensar.

Deixem-ho per dilluns que ve.

No inspiration

2007-07-27T22:24:00.000+02:00

Hi ha dies que res et surt. En tots els nivells, vull dir. Voldries simplement escriure alguna cosa amb sentiment, i veus que el que no et surten més que paraules i frases buides.

Hi ha dies que escrius amb tot el sentiment possible, i allò que et surt no té ni cap ni peus.

A vegades, la inspiració i el sentiment no afloren amb la raó. I tot hi tenir sentiment, potser res no té sentit.

Avui es un d'aquells dies, que et veus incapaç de plasmar res amb paraules. Que rebusques al teu interior i et sents buida. Com un paper en blanc.

Saps que un paper en blanc es pot omplir, encara que sigui de rallots. Però et sents tan buida que et sembla ni tan sols sentir.

Que mai et podràs sentir plena.

Potser aquestes quatre ratlles quedin bé, gairebé de manera casual. Per què, se suposa que als escriptors els hi surt un relat sense ni tan sols fer un esborrany? Que ja tenen la història al cap, obra de la Musa? A mi m'agrada pensar que sí.
A fí i al cap, importa?

A tot això, la única intenció de l'escrit d'avui, és la d'actualitzar el blog, que fa dies que el tinc com a abandonat. I uns textos que vaig escriure a mà un dia, en uns moments de lucidesa, ni tan sols tinc ganes de transcriure'ls.

I això és democràcia.

2007-07-22T13:34:00.000+02:00

L'altre dia, havia d'agafar l'autobus i just surtia del caixer amb un bitllet de 20€. Com que no es pot pagar, amb més de 10€, vaig decidir comprar alguna cosa per tal de tenir canvi i poder pagar amb un bitllet més petit.

Entre l'estació d'autobusos i el caixer, hi ha un quiosc. Per tant, com que havia d'anar a treballar, vaig entrar decidida a comprar alguna cosa d'entreteniment.

Amb la intenció de comprar "El Jueves", vaig entrar decidida i amb pressa per no perdre el bus. No la vaig trobar enlloc, fet que hem va estranyar, perquè era divendres. Total, que sense donar-hi més voltes, vaig agafar la Rolling Stone d'aquest mes i me'n vaig anar a treballar.

Allà hi teniem la tv sense veu, el canal 3/24, i vaig veure que parlaven d'El Jueves, però com que teniem molta feina no vaig encertar el què passava.

Anem al gra, passa que, han tingut ous per fotre en portada una caricatura dels prínceps.... copul·lant.

I mira, tu, el Juez del Olmo ordena que cossos de seguretat de l'Estat retirin els exemplars dels punts de venda i el motlle del dibuix.

Ara volen acusar els autors per delictes contra la Corona. Si bé és cert que no era el primer cop que la revista ja havia rebut algun avís per moltes vinyetes en referència a la Casa Reial, havia d'arribar el moment en que hi hagués soroll.

No podia ser que tractessin la situació política i social de l'Estat amb tanta sàtira i acidesa, i que no passés res.

Que no ho veieu que no podia ser? Era massa bonic.

Ara es censura. Ara que sentim allò de que vivim en democràcia.

Diari d'abord: Ganxets Land

2007-07-03T14:42:00.000+02:00

Tinc un parell d'articles per penjar. Estan escrits a mà i quan tingui una estona els passaré. No trobo mai el moment.

Ves quines coses, ara que no vaig tant de cul, hem falta temps.

Toca't allò que no sona, tu!

Bé, a falta d'un moment per posar al dia els arxius interestelars, hem passo per saludar als passatgers.

Us escric des de casa de ma tieta, allà en aquella ciutat on habiten els ganxets. Hem treballat les 3 durant la nit, i m'he quedat a dormir i a dinar aquí.

Tot hi la bona companyia, tinc tendència cap als pelacanyes.

Diari d'abord. Data estelar 030707

28J

2007-07-01T22:30:00.000+02:00

En la setmana de l'orgull gay, o qualsevol acte de caire similar, no podem deixar de veure a una dona que ha fet sempre el que li ha sortit de la punta de la p*lla.

Realment, encara viu en plena Movida.

Per a molts, un exemple, i per a molts altres, una paria.

Diari d'abord: 4 coses

2007-06-26T20:56:00.000+02:00

Ara que ja no vaig de cul, se'm fa estrany. Crec que m'havia acostumat a aquest ritme frenètic i un tant vertiginós.

A vegades és bo pensar que sempre pot ser pitjor.

Avui ja hi ha agut temps per relaxar-se. Vam poder banyar-nos a la platja del Miracle en una acalorada tarda. I és que després de comprar unes pales, ens hi vam encaminar il·lusionats per posar-nos ben morenos. La putada va ser, arribar a la plaça dels carros i que s'amagués el sol.

- Cagun los tontos de déu!- va dir l'Anna.

La veritat, és que gairebé el sol ja no va tornar a sortir. Vam poder fer un geladet rambla avall de tornada a casa. I aquest matí el sol ja no ha surtit. Quins collons que es fot.

Uns dies sense fer res aniràn bé. Intensiu de Playstation, platja i molt de sofing.

Ja tocava

News

2007-06-24T18:27:00.000+02:00

Bueno, informo d'unes poques novetats a la nau:

- Des de fa uns dies que hi ha instal·lat un comptador de viatgers.
- Les frases cèlebres de STAR WARS aniran canviant de tant en tant.
- Facilito un traductor instantani de la web CATALÀ - ESPAÑOL, com el del blog de la Lídia. (Noe! ahora ya no tienes excusa)

"Has aprovat, Alba"

2007-06-23T14:15:00.000+02:00

Si bé la nostra profe de l'autoescola ja té una veu característica, encara més per que se'm quedin gravades aquestes paraules.

Després de molts dies de massa feina acumulada, d'anar en contra del rellotge, hem vaig examinar de la teòrica.

No podíem saber la nota fins les 4 de la tarda, quan l'Anna S. havia de passar per l'autoescola, i aleshores va veure que rarament estava tancada. Sobre les 5, que la vaig trucar i m'ho va dir, vaig pensar que no podia aguantar fins les 8, i ma tieta va buscar el num. de telèfon de l'autoescola a les Páginas blancas.

Estava allí. I jo tenia 3 telèfons des dels que podia trucar. Vaig agafar el que tenia més a l'esquerra i m'ha tieta anava a marxar: Anna, no marxis... vaig suplicar-li amb un fil de veu.

Marco i hem despenja la profe, a la que vaig reconèixer de seguida:
- Hola sóc l'Alba, que aquest matí m'he examinat de la teòrica del B. Que hem podries dir la nota.
- I tant. Has aprovat, Alba, felicitats.

Casi em poso a saltar!

Ja he fet el gran pas a tenir el carnet. Ja hem passat el més dur!

R.I.P.

2007-06-21T00:17:00.000+02:00

Avui m'ha vingut com una girada de bola.

Si bé és cert que porto uns dies una mica sensible, amb molts d'estress i poc temps, i massa coses al cap i a l'agenda. Fa uns dies que hem rondava pel cap, però no acabava d'atrebir-me.
Avui l'acte ha estat consumat.

Sola, davant del mirall, amb 4 llàgrimes galta avall com si fossin part del ritual...

m'he tallat la rasta.

Sang culé

2007-06-18T23:53:00.000+02:00

Després d'una irregular temporada, el Barça ha perdut la Lliga.

Dic que l'ha perdut, per que ha desaprofitat els avantatges que tenia respecte els demés aspirants al títol. Tal com deia Joan Laporta, hem jugat amb foc i al final ens hem cremat.

Em van agradar les paraules sinceres de Xavi després del partit contra el Nàstic i penso que més jugadors haurien de ser així d'humils. I és que, no és pot aspirar a 7 títols després de l'excel·lent campanya passada, i conseguir-ne dos, i que una sigui la Copa Catalunya.

Realment, el Madrid ha fet un final de temporada molt bo. Bé, el Madrid... no ben bé, més aviat Van Nistelrooy. Però el meu cor continua sent culé, i abans que el Madrid, preferiria que hagués guanyat la Lliga el Sevilla. Aquest, que tampoc ha sapigut aprofitar les relliscades dels dos equips punters per fer-se amb el títol, cal reconèixer que també s'ha ben merescut entrar entre els 3 primers de la classificació.
Un altre motiu, per que hauria preferit que el Madrid perdés la Lliga a l'última jornada, va ser el fet que el seu president Calderón, ja va fer una volta d'honor despés del Saragossa.

Jo, si fos un jugador del Mallorca, m'hauria indignat molt.

Després de tot, ara ja s'ha acabat la temporada, i només queda preparar-se per la següent que, esperem, que no sigui tant nefasta com aquesta.

Llum al final del tunel

2007-06-16T11:59:00.000+02:00

A vegades et sentes caminar en solitut per la foscor. Enmig del tot i enmig de tothom. Sola entre la multitut.

Es com anar per dins d'un tunel, sense cap altre remei que tirar endavant i la impossibilitat de tornar endarrere. I ni tan sols poder aturarte.

A les fosques.

Sembla ser que el tunel arribi al final, per que ja hem sembla veure una mica de llum...

Diari d'abord. Nits de divendres

2007-06-09T19:41:00.000+02:00

Com ja comença a ser costum, els divendres a la nit toca sortir a respirar l'ambient de Tàrraco.

Vam començar per apagar la set a casa de la Montse, amb un lambrusco tot sopant per després passar al cubata de rigor.

Ja vam sortir al carrer i vam notar que feia una calor ben pròpia de l'estiu. Així doncs, ens vam afanyar a anar a beure algo abans de deshidratar-nos.

Total, que ens vam encaminar cap a la Part Alta, més concretament a "Els Immortals" per fer un cocktail.

La Montse aquest cop va tastar un Planter's o com es digui. Prou bo. La Maira es va decidir per un Mojito, i jo un Tequila Sunrise.

El local, que és molt bonic i agradable, tant tant que t'apalanques. I a nosaltres ens venia de gust Festa.

Per tant, ens vam acabar els cocktails i les xuxes ràpidament i vam encaminar-nos cap al Cau. Petita gran sala situada a les voltes del circ romà. A Tarragona som tant guays que sortim de festa sobre les restes històriques.

També volia fer esment a la gran sessió que es va currar Dj Madrasso. Primer va començar per una sessió indie i va anar tirant cap al pop comercialillo. Feia temps que no m'ho passava tant bé degut a la música. I és que vam poder escoltar com empalmava cançons tan diferents, com Scissor Scisters amb Alaska, de manera magistral.

Amb la intenció de fer un despido, que l'endemà tocava estudiar, vam decidir fer l'últim beure, de camí cap a casa, al Totem de dalt, entre "jóvens" nascuts abans de la dècada dels 80, si fa o no fa.

La sorpresa va ser trobar-nos al Jordi López i el Barceló, amb un altre noi que em sembla que també és veí. En fi. Que d'últim beure res. En tot cas, penúltim.

Una bona estona de juerga i altres parides. Algunes a l'estil: "tienes el factor x!" o "se ha metido tanta coca que ya no tiene ni tabique". Algunes altres com "Dios! Jo no vull ser així d'aquí uns anys" o les diferents posats frikis.

La que es va endur la palma, però, fou:

- Jordi, ets un friki.

- Gràcies.

En fi. Que ja ho diuen Els Pets, que "una retirada a temps, sempre és una victoria". Però ahir, gairebé ens vam quedar fins a tancar. Derrota, doncs. Ja que avui, no hi havia qui estudiés Teoria.

Palabras con retraso

2007-06-09T19:01:00.000+02:00

Tengo tanto para decirte que no sé como empezar. No sé si va a bastar con unas pocas líneas sinceras...

Des de que nos conocimos, tu siempre has estado ahí para guiar mi corazón en este asqueroso mundo. Sé también, que he hecho muchas cosas feas y que tu nunca me has dado ningún sermón. Que todo lo malo que hay en mí ha salido a flote y tu nunca me has reprochado nada. Simplemente has querido ayudarme y, aunque pueda no parecerlo, lo has hecho.

Soy una persona muy difícil y a pesar de todas mis perrerias, has aguantado siempre ahí. La verdad, es que siempre he pensado que no merezco a una amiga como tu, que des de la distancia me has cuidado y he sentido tu caríño muy cerca. Creo que demasiado cerca. Y me comporté como una hija de puta y a punto estube de mandar nuestra amistad al carajo.

Quiero que sepas, que aunque a veces sea una gruñona, borde y malhumorada, es mi particular manera de mostrar mi aprecio hacia alguien. Cargar mi mala leche sobre la gente que me importa.

Mi mayor defecto.

Nunca encontraré las palabras justa para disculparme. Solo puedo agradecerte que hayas estado ahí todo este tiempo, y tu infinita paciencia.

Eskerrik asko

Els peus a terra, el cor volant

2007-06-08T10:58:00.000+02:00

A vegades, fa falta un desengany per tornar a al camí de la raó.

No passarà més.

Ordre.

2007-06-06T10:52:00.000+02:00

Diumenge, després del partit, vaig quedar-me dormida al sofà i em vaig despertar amb el cap molt, molt espès. Després d'una estona de meditació, vaig arribar a la conclusió que estaria bé posar una mica d'ordre a la meva vida. Canviar quatre coses i construir una barca per poder tornar a casa.

Com que les parets em queien sobre, vaig vestir-me disposada a fer alguna cosa de profit. Com que per ordenar la meva vida, començar per posar-me a estudiar era una mica dur, vaig preferir distreure'm una mica, fora de casa. Deixar de pensar.
Un cop al carrer, vaig començar a caminar i hem va semblar que em venia de gust anar al cine. Acte seguit hem va semblar que anar al cine sola, era massa friki. Així que com que feia bon temps, vaig començar a caminar rambla amunt amb el propòsit de pensar una mica al Balcó.
Quan ja casi hi havia arribat, vaig sentir que un cotxe tocava el clàxon. Era el Seat Arosa gris de la Meri, en companyia de la Noe. Elles, les reines, van parar-se al mig de la Rambla, i em van cridar:

NOE: Alba!! ¿Dónde vas?
ALBA: ... Vaig a posar ordre a la meva vida.
NOE I MERI: ...
NOE: Sube.

Hem van carregar al cotxe i vam anar a la Plaça de la Font a fer unes tapes. Una estona en companyia, de rialles i converses que sempre senten bé. I aleshores fou quan:

NOE: Oye Alba. Cuando te hemos encontrado... que has dicho que ibas a poner orden a tu vida... ¿No te ibas a tirar por el Balcón verdad?
ALBA: No coño. Que solo iba a meditar un rato frente al mar!
NOE: Uf! Menos mal! No vaya a ser que te hemos salvado la vida y nosotras sin saberlo!
MERI: Tia! Es que anaves tant decidida...!
Totes: XD

Va ser una estona de relax que m'ha fet començar la setmana amb energia. La vinent tinc exàmens finals. Aviat començo a treballar. Em presentaré al teòric de l'autoescola. I després, no sé pas què passarà.
De moment, amb això de replantejar-me les coses, m'he posat a estudiar i després he anat a córrer. De totes maneres, si he de posar ordre a la meva vida de debò, estaria bé començar per ordenar l'habitació.

Però és que ara, ara que les aigües estan més calmades i que sembla que hem arribat a la platja, lo normal seria que em deixes endur per la corrent fins a l'arena. Si més no, no puc acabar d'estar tranquil·la. Seria bo relaxar-me i surar per sobre l'aigua, i no pensar en res.

I es que en el mar que em sembla naufragar, hi han molts mes obstacles que les ones.

El Kit d'Indiana Jones

2007-06-05T11:03:00.000+02:00

Ahir vam anar a parlar amb el profe per anar d'excavació aquest estiu. Es tracta de passar-nos una setmana sota el sol del Baix Ebre excavant un poblat ibèric del s.VI a.n.e.

La idea resulta cridanera. Cinc dies de pic i pala. Amb la Montse i la Maira, que som les tres que ens hem apuntat (esas Jodias de las Birras!), i que ens va faltar temps per fer caxondeo i ja estem preparant tot el kit per a l'esdeveniment: Barret, moxilla, fuet i xiruques.

I no trobes el camí.

2007-06-01T12:57:00.000+02:00

Hi ha dies que tot se't fa costa amunt, que no veus les coses clares, que no saps com tirar endavant i sents com si el món et donés l'esquena.

Hi ha dies que, et lleves amb el peu esquerre i que tot funciona al revés de com voldries.

I hi ha dies que tot funciona bé, i de cop i volta, el teu món fa un gir de 180º i tot es posa de cap per avall.

Sort que, seguint la regla de 3, tot pot funcionar malament, i que tot canvii cap a un sentit positiu.

Llàstima que no passi massa sovint.

*reflexions

Dormir sense pastilles... i despertar-se amb l'olor a cafè

2007-05-29T11:35:00.000+02:00

Amb l'estrés dels últims dies, anar a dormir resultava ser una aventura.

Hores i hores donant voltes sobre el llit, hores donant voltes al cap. Sembla mentida, com és pot arribar a convertir en una tortura...

Ahir em vaig adormir força aviat. He dormit d'una tirada...10 hores. He somiat... i m'he desportat plorant, però d'alegria.

Normalment soc la última en sortir d'entre els llençols per què soc la única que no matina per obligació. Però ja no tenim classe i no s'ha de matinar.

M'he despertat, més tard que ningú.

Amb els ulls mig oberts, pel passadís em dirigia cap al wc, que estava ocupat pel Manel, i cap a la cuina, ocupada per l'Anna. Ja no m'he aturat fins arribar al menjador.

Una olor a cafè m'ha colpejat. La cafetera esava sobre la tauleta. N'he aixecat la tapa i l'he olorat. Sortia fum. Olor a un cafè recen fet, ben calent, que t'espera...

Sí, en Manel m'ha fet cafè.

Després, m'he conectat al messenger i he parlat amb en Guillem. Se suposa que el que està malament és ell... però m'ha fet la terapia a mi. És una joia... :)

Avui tinc torn de tarda. No he hagut de matinar... però no sé si és pitjor anar de 8h a 15h o de 15h a 22h...

De totes maneres, avui hem sento amb energia renovada.

Per que un dia dominarem el món

2007-05-27T15:24:00.000+02:00

Si no ho havia publicat abans, no és perquè no me'n recordés, sinó pel ritme de la setmana.

Però diuen que val més tard que mai.

Per participar una mica, i dir que soc friki a la resta del món, vaig rescatar la samarreta de Superman del fons de l'armari, que la pobra estava feta pols de tant portar-la.

Aquest any, el dia ha estat doblement important perquè...

STAR WARS cumpleix 30 anys!!!!

25 de Maig, dia de l'Orgull Friki

I com que cada dia hi ha més frikis al món, aquí us deixo el "Manual del Friki"extret de la web oficial del dia de l'orgull friki, per si algu vol destapar el seu costat fosc.... i per al que ja ho sigui, el Frikitest.

Tensions

2007-05-26T21:16:00.000+02:00

Després d'aquesta setmaneta, vaig pensar que m'aniria bé alliberar tensions així que vaig acceptar la proposta de la Noe per anar de festa per Barna.

Així doncs, amb un intent per vènçer al cansament en favor d'una alliberació mental, vaig pujar al cotxe direcció a la capi.

Nenes, sento que el final de la nit no fos el millor esperat però vaig pagar car l'acumulació de tota la setmana. De totes maneres, va ser profitosa la nit. Vaig treure les tensions igualment.

Gràcies. De debò.

Genial cançó la de Dorian, que ahir vam sentir una vegada i una altra al cotxe.

Turments

2007-05-24T23:02:00.000+02:00

Porto uns dies de donar-li voltes a tot.

Ara que s'acaba el curs, és el moment on s'acumula tot. Tensions i examens... amistats i enfrontaments... Una mica de totes aquelles coses que fan que una es menji el 'tarro'.

En aquests últims dies, el món s'ha centrat en obligacions, feina, treballs i bé... si tot aquest stress fos poc, s'hi apunten els assumptes del cor.

De ben segur que no llegiràs aquest blog o potser, per una d'aquelles coses, arribes aquí hi ho llegeixes. Tampoc crec que pensis que aquestes 4 ratlles vagin dirigides a tu.

Però avui, necessitava escriure-ho aquí. Perquè en aquest espai sideral, series el forat negre que m'absorveix.

Pot ser massa tard

2007-05-21T20:58:00.000+02:00

Normalment anem a veure el futbol al bar, sobretot aquí a Tarragona.

Aquest cap de setmana, ens hem vist apurats de feina i vam decidir que més valia que ens quedessim al pis preparant els examens, que falta ens fa.

La sorpresa va ser posar la ràdio, i que el Barça guanyés 0-6.

Vam veure el resum del partit i vam tenir la sensació que aquest era el Barça d'avans, aquell que no s'havia deixat veure durant tota la temporada, aquell Barça dormit i que sembla que ara desperti.

Però pot ser, que ara ja sigui massa tard...

Qui diu la mentida més grossa

2007-05-20T13:23:00.000+02:00

Degut a la proximitat de les eleccions municipals, ahir a la nit vam anar fer de “bons ciutadans” i vam anar al debat dels candidats per l’Ajuntament.
No obstant, tot i la bona voluntat, quan vam arribar que ja havia començat. La conclusió que hem tret els de la colla ha estat que a l’Ajuntament, els pròxims 4 anys manarà qui ho ha fet fins ara, però aquesta vegada sense la majoria absoluta.

Pel que fa al debat en sí, l’actual alcalde, molt estimats pels vilatans, es va passar molta estona recordant glòries dels seu mandat i el seu discurs bàsicament només parlava de diners. Típic discurs de campanya: penjar-se medalles.

Per alguna cosa serà. O no.

Pel que fa entre els altres candidats, us diré que trobo molt trist que qui parli amb més o menys seny, sigui el candidat socialista. Després de l’últim debat a la ràdio i el d’ahir, crec que és l’únic que pot fer una mica d’ombra al partit que mana.

Convergència i Unió, ha fet un bonic programa, molt del poble, molt cultural, molt convergent, però no han acabat de convèncer. Els hi falta força, empenta... no ho sé.

Però qui s’ha lluït, i de valent, ha estat el candidat per Plataforma Per Catalunya, PxC, que va estar, si més no, el més polèmic.
Aquest senyor, que sembla ser que només coneixen a casa seva, es presenta com a candidat amb un programa d’allò més trist que només es centra en fotre canya als immigrants.
A part de tenir un comportament altiu i un pèl passota, l’home guaperas sembla que ni s’hagi molestat en crear un programa amb ets i uts. No negarem, que en algun moment hagi pogut dir alguna cosa no tant descabellada (clar, com tots els partits), però el major error d’aquest personatge és (i citaré paraules del Gregori) que fa un programa de 10 punts i que només 2 en valen la pena. A més a més que els 5 primers, són el mateix que el punt número 1.
Però com ha dit la Núria, i tampoc li negaré, és que també ha dit coses que molta gent del poble pensa, però que ningú s’atreveix a dir.

Ep! No ens confonguem, que no estic defensant el pensament xenòfob del partit, sinó que simplement dic lo que hi ha. Que hi ha gent que va molt de progre i liberal i solidaria però que en el fons, és un fatxa reprimit.

Però si ja el plantejament de PxC ja deixava molt a desitjar i no tenia gaires possibles votants, l’home s’ha cavat la seva tomba quan fet les seves intervencions en castellà. I això ho ha fet des del principi.
Evidentment, s’han sentit xiulets. Que al poble tindrem gent de dretes i d’esquerres, com a tot arreu, però si alguna tenim en comú, la immensa majoria, (o almenys això és el que sembla) és el sentiment de ser catalans. I la llengua, no es toca.

Posats a dir tonteries tots plegats, nosaltres ens vam assentar cap al final a escoltar el debat i a riure una mica. No per mofar-nos d’una situació còmica, sinó trista, i optar per una visió més sarcàstica del panorama polític del poble.

La política fot fàstic, i la gent és molt hipòcrita.

No sabria dir-te el que és pitjor

2007-05-17T18:05:00.000+02:00

Dilluns, després de Teoria II, pujavem rambla amunt en Guillem, l'Anna i jo. Voliem estudiar, però amb el bon temps que feia i les poques ganes, ens vam decidir per anar de botigues.

L'Anna, ens havia d'explicar una crisi, i jo una altra que de fet, és la de sempre. Així que, en aquests casos, com ja vaig explicar una vegada, optem per un gelat o comprar.

Doncs bé, estava exposant la meva crisi quan ja erem a l'alçada del monument dels castellers i els meus acompanyants i assessors no van sapiguer què dir-me. No és que no tinguessin res a dir, sinó que ja m'ho han dit tot... i gairebé m'ho diuen cada dia.

Tornant a exposar el tema, perque a vegades lo de explicar va bé, vaig concluir que, per molt que li donés voltes, m'acabava trobant perduda. La sentència de l'Anna va ser que si no hi trobava la solució, no hi donés més voltes.

Aleshores em va venir al cap un tros d'una cançó de Glaucs.

Ja sé que lo de posar cançonetes ho deixava per a omplir l'espaisideral de l'space. Però avui, toca deixar-la aquí, com a testimoni dels meus "turments"...

"Després de tot és fàcil seguir-te el joc
Només em cal no entendre res
No pensar res!"

El cap a saber on

2007-05-15T21:30:00.000+02:00

Sempre m'han dit, i queda comprovat, que soc una despistada. Tota la vida que em sento dir allò de "un dia perdràs lo cap" i demès variants.

Suposo que lo de ser despistada i tenir mala memòria van més o menys relacionades. Recordes, Lídia, que sempre perdia l'agenda a mig curs? Em vaig acabar comprant-ne dos, però aleshores m'oblidava de mirar-me l'agenda, o ridículament, d'apuntar-me la feina.
Si anava amb els mitjons desaparellats, no era només per tenir una revelació friki, sinó que sovint perdia la parella del mitjó.

Una de les coses més patètiques que m'ha passat, i més sovint del que voldria, és explicar-li alguna cosa a ma germana, per exemple, un cotilleo. Al cap d'uns dies, ella em fa algun comentari respecte al cotilleo explicat uns dies abans, i aleshores és quan li pregunto: ui! i això, d'on ho has tret?
Evidentment, ma germana s'indigna quan veu que realment, ni me'n recordo de que jo li he explicat, fins al punt de ni recordar que jo també sabia el cotilleo...

L'última que m'ha passat, com a ment despistada, ha estat aquest matí:

M'aixeco després després d'apagar diverses vegades el despertador. Me'n vaig cap a la cuina, em preparo l'esmorzar. Esmorzo tranquil·lament i quan acabo em vesteixo. Me'n vaig cap al wc, em pentino, m'engomino, em rento les dents i torno a surtir. Lo Manel i l'Anna ja s'havien llevat i jo em preparava per anar-me'n cap a la facultat que havia quedat per a estudiar.
Vaig cap al menjador, miro el rellotge i em dic "genial, faig 20minuts tard...", l'Anna se'n riu mentres em poso la sudadera i agafo el portàtil.
Tota convençuda, caminava pel Prat de la Riba i he agafat un Més Tarragona, que normalment, quan surto de casa ja no n'hi han. L'he anat fullejant de camí fins arribar a davant de la facultat quan allà, decideixo desfer-me'n del diari...

"va, guardaré el diari que he d'estudiar"

Aquí ha sigut quan m'he il·luminat. Em disposava a guardar el diari a la carpeta quan m'he adonat que m'he l'havia descuidat a casa.

Els matins

2007-05-15T00:13:00.000+02:00

Si una cosa te de bo anar a classe de tarda, és que tens tot lo matí per gandulejar.

Puc sortir de farra fins tancar, aixecar-me a les tantes, sense pressa, esmorzar davant de la tele... i mai se m'apeguen els llençols per anar a classe.

Tal com deia, esmorzo davant de la tele, tot i que la programació d'aquesta deixa molt que desitjar, sigui l'hora que sigui. No obstant, un dels bons programes que fan és el del Cuní. A vegades discrepo, a vegades estic dacord i altres no, d'altres m'interessa i d'altres em canso aviat i canvio de canal.

Avui, com ja no és estrany després de l'eliminació del Barça contra el Getafe, parlaven de la crisi blaugrana. I mentre estava fent feina a la taula, en Cuní ha deixat soltar una frase que m'ha agradat d'allò més:

El pessimista és un realista informat.

Tornant al tema de les classes a la tarda, no negaré que fa molta mandra anar-hi forçosament quan t'aixeques de dormir. Però d'altra banda, la tarda sempre és més llarga i s'aprofita més. Per això, els dies com avui que pleguem aviat, hem anat a fer el mandrós i el consumista per Tarragona.

Aisss... demà, al matí, hauré de matinar per estudiar lo que no he fet durant la tarda.

Decepció barcelonista

2007-05-12T17:45:00.000+02:00

Fa temps que veiem que el Barça no tira.

Després de la desfeta contra el Getafe, lo Manel continua afirmant que lo Rijkard és repulbicà i no vol la Copa del Rei. Jo dic, que ha passat el Barça, més o menys, lo que Florentino amb el Madrid. Va comprar uns cracks, que ho son no ho negarem, i els va consagrar. Ara el Barça, gaudeix d'unes vaques sagrades (per exemple, Ronaldinho) que van una mica de sobrats.

Fa temps que dic que el Ronaldinho s'ha de traspassar. Si bé és cert que no ha estat al 100%, i que no es pot exigir aquest nivell sempre a una persona... encara que amb lo que cobren, estaria bé fer-ho. De totes maneres i tornant a lo que anava, fa temps que dic que el Ronnie s'ha de vendre, perque ens en donarien molta pasta i perquè el crack sembla una mica fart de jugar al Barça, no en el sentit d'estar cansat i fins als ous, sinó amb el de que ja no es sacrifica i disfruta com al principi.
No he negat mai que és el millor jugador del món, però alhora, és dels més dropos.

Sembla que l'equip, estigui "cansat" de guanyar sempre, i que només depengui de Ronnie o Eto'o. Aquest és lesiona i l'altre no està motivat, mitja lliga perduda? Disculpeume, però al camp hi corren 11 jugadors... que cobren un sou impresionant i que estàn una mica encapritxats.

Foteu-li collons, com el Puyol... que és l'únic que sent els colors.

playlist.

2007-05-12T16:24:00.000+02:00

Buscant la traducció d'una cançó de l'Edith Piaf, he trobat aquesta de Silvie Vartan.

L'amour c'est comme un cigarrette

Quand tu es dans la lune
les idées en panne
je me voudrais brune
comme une gitane
me glisser entre tes doigts
et puis me brûler,
me consumer pour toi
n'être que fumée.

Quand tu es dans ce monde
où tes rêves t'entraînent
je me voudrais blonde
comme une américaine
être douce et sage ou sucré
et'emmener sur mon nuage de fumée.

L'amour c'est comme une cigarette
ça brûle et ça monte à la tête
quand on ne peut plus s'en passer
tout ça s'envole en fumée

L'amour c'est comme une cigarette
ça flambe comme une allumette
ça pique les yeux ça fait pleurer
et ça s'envole en fumée.

Je peux être française
en robe bleue
anglaise,
si tu le veux
ou être à la menthe
en bague dorée
ne crois-pas que je mente
tout n'est que fumée

On fait tout un tabac
quand l'amour s'en vient ou s'en va
on est les cigarettes
qu'il roule quand il a envie
et je deviens fumée
pour t'intoxiquer
de moi
blonde ou brune
brune ou blonde
je le serai pour toi.

(trad.)

Cuando tú estás en la luna
con las ideas en las nubes,
quisiera ser morena
como una gitana
y deslizarme entre tus dedos
y después de quemarme,
y de consumirme para ti
no ser más que humo.

Cuando tú estás en este mundo
donde tus sueños te arrastran
quisiera ser rubia
como una americana
ser dulce y tranquila o melosa,
para llevarte a mi nube de humo.

El amor es como un cigarrillo
quema y se te sube a la cabeza
cuando ya sólo te puedes resignar
todo se convierte en humo.

El amor es como un cigarrillo
arde como una llama
pica en los ojos y hace llorar
y lo envuelve todo con el humo.

Puede que sea una francesa
con un vestido azul
inglesa,
si tú quieres
o un papel de fumar
lleno de hoja de menta,
pero no creo que mienta
al decir que todo es sólo humo.

Es como el tabaco
cuando el amor viene o se va
soy como los cigarrillos
que él envuelve cuando tiene ganas
y yo me volveré humo
para intoxicarte
de mi
rubia o morena
morena o rubia
yo lo seré para ti.

Diari d'abord. Diada Inagural

2007-05-10T00:30:00.000+02:00

Aquest matí hem gaudit, la Vane, la Noe, la Laura i jo, dels preciats raigs de sol de la costa tarragonina.

Hem aprofitat per fer un més que mini partidet de futbol platja mentre ens posavem morenetes.

La llàstima és que encara no fa prou bo per banyar-nos, però en fi:

Queda inagurada la temporada de platja d'aquest 2007.

compromisos familiars vs compromisos socials

2007-05-09T00:24:00.000+02:00

Sóc especialista en tenir diversos compromisos seguits o bé al mateix dia. A vegades penso que la Llei de Murphy es va fer pensant en mi, en aquest cas.

Sempre que toca fer alguna festa, o qualsevol aconteixement que suposi dormir poc, l'endemà tinc algun compromís familiar. És que... qui no se'n recorda del nom de mon avi? Sí, Joan. Per tant, la nit més curta de l'any, que ens la passem, normalment, de festa al tros de la Núria, jo me la passa maleïnt a la meva besavia per posar-li aquest nom a l'avi.

Sí, soc gafe. La revetlla i l'endemà el sant de mun avi... Festa major, i el cumple de ma germana. Aquestes son les que no fallen mai, però ja per norma, s'hi apunten les que convinguin. La festa de nosequè amb el bateig de nosequí... Festival a noseón i el dinar amb joquesé...

Aquest any ha tocat la Fira del Vi amb la comnió de m'ha cosina. Sí, la de Berga tu.

Així que una servidora, comença a beure vi a les 6 de la tarda del dissabte, continua bebent per sopar, i se'n va de festa després. Dorm 2h, es dutxa, i puja el cotxe camí a l'altra punta de Catalunya per complir.

Evidentment, aquesta vegada, portava una ressaca de cal déu. I, segons ma mare, quan em vaig aixecar de dormir, encara anava borratxa.

Però què hi vols fer? Només és viu una vegada, i s'aprofita cada minut al màxim.

La Panto, el Cachuli i tota aquesta merda de color rosa

2007-05-04T14:17:00.000+02:00

Dimecres per la nit estavem mirant Hospital Central quan Telecinco va interrompre l'emissió per donar pas al "avance informativo". Ningú va va dir res, però suposo que tots ens vam fer la mateixa pregunta, la típica "què ha degut passar?".

Em va indignar que es fotessin a parlar de la Pantoja i la seva detenció. Que sí, que sí, que és famosa i que suposadament s'han omplert les arques a costa de la Jet Set (i no Jet Set) de Marbella.

Que sí, que sí. Que han robat molt i és molt important, no ho nego. I que si han robat, tots al trullo (i la frase és en condicional perque no soc ningú per jutjar res). Però no ho sé, m'indigna que entre els titulars de tots els telenoticies de l'endemà, hi apareixi una folcklórica, i que sembli que no hi surt pel suposat delicte que ha comès, sinó pel mateix fet de ser una folcklórica.

Moltes vegades em pregunto: què hi tenim al cap, en aquest país?

L'article de l'article de l'article...

2007-04-29T15:50:00.000+02:00

Avui penjaré com a article, el de la Lídia, sobre l'article del "senyor" Sostres sobre el d'Anna Grau.

___

29 abril 2007

Sr. Sostres:
Article La discreció lèsbica publicat al diari AVUI el dia 27 d’abril de 2007 per Salvador Sostres. [http://paper.avui.cat/article/serveisioci/55442/la/discrecio/lesbica.html]

“La meva estimada Anna Grau escrivia ahir un article sobre el que ella en deia la discreció lèsbica, sobre com, sovint, les dones que s’han follat d’altres dones és difícil que ho expliquin i ho duen amb discreció. L’Anna, que en quasi tot és fantàstica, pateix el problema de tenir el feminisme irritat i acabava el seu text proclamant que arribarà aviat el dia que les lesbianes seran igual d’expressives que els gais. Ja saben que penso que el lesbianisme no existeix, i que tots els jocs lèsbics remeten invariablement al mite de la introducció i per tant a la nostàlgia fàl·lica. No nego que dues noies jugant s’ho puguin passar teta, però si després t’ho mires bé, a part de posar-te bastant calent, veuràs que són succedanis d’un gran penis tots els seus joguets. De fet, a la majoria de les bones pel·lis porno sobre lesbianes, al final sempre surt un home per fer resum i se les folla totes dues, que és del que estàvem parlant. El lesbianisme, com el feminisme, com l’igualitarisme atroç o la incorporació de la dona al món del treball tenen en comú 2 coses: que són intents de dona d’emular els homes, i que són intents fallits. Si al final les dones t’acaben demanant quasi sempre una reducció de la seva jornada laboral per tenir més temps per tenir cura dels seus fills, s’haurien de preguntar si realment treballar les ha fetes més felices. Si el feminisme porta no sé quants anys queixant-se i ha de seguir-se queixant encara, valdria la pena que es preguntés si realment queixar-se és la solució o si com a mínim no s’han equivocat de queixa. Si al final de les pel·lis porno surt sempre un gran fal·lus a posar ordre i a fer realitat l’autèntic desig de les dones que es tocaven, em sembla, Anna Grau, que val més així, que val més que sí, que val més que les lesbianes ho portin amb discreció.”

Impressionant.¿Com es poden arribar a dir tantes tonteries en tant poques paraules? Us juro que no havia llegit res semblant en la meva vida. No hagués imaginat mai que una persona fos capaç de creure’s el melic del món d’aquesta manera. Però senyor Sostres, què es pensa? Que les dones necessitem únicament una polla per passar-nos-ho bé? Per favor. Està clar que és fantàstica la penetració, però li faig saber que existeix el clítoris. Sí, aquell únic òrgan del cos humà- tant masculí com femení- que només serveix per produir plaer. I si us plau, no em parli de “bones pel·lis porno” que mostren la realitat de la sexualitat femenina. Aquestes només responen a demandes masculines ja que són aquests els que les acabaran comprant i consumint.I no parlem de la comparació feminisme – lesbianisme, que encara em sembla més increïble. Faré com si no hagués llegit res, perquè m’entren les ganes de riure. Sincerament patètic.

Publicado por Lídia Pelejà Barceló

___

(potser el "senyor" Sostres, estava enamorat de l'Anna Grau, i s'ha endut un 'xasco' molt gran i ha escrit aquest article amb tot el rencor més masculí del món... o potser és que l'home ja és així, de faxa)

Lo de "senyor" va entre cometes, perque avui dia, a tot se'n diu senyor.

La imatge parla per sí sola

2007-04-28T23:50:00.000+02:00

L'art de tocar la pilota

2007-04-28T00:21:00.000+02:00

Des de ben petiteta la meva vida ha girat al voltant del futbol. Els meus tiets materns van jugar fins que el cos va dir prou, al igual que mun pare. Suposo que no és gaire necessari aclarir que a casa sempre hem mirat futbol a la tv.

Jo m'he fet gran jugant a pilota. Mai vaig voler nines i barbies de regal, sinó pilotes i les anomenades "joguines per a nens" (que no de nenes). Vaig crèixer al pati de l'escola, a la plaça, al carrer, a la pista... sempre amb una pilota i un munt de nois.

Aquesta vida tant poc comú entre noies, hem va aportar tot un seguit de renoms del caire "noiot", "marimacho" i altres mots per l'estil. Però a mi, la gent, sempre me l'ha portat molt fluixa.

Tot i que he tingut temporades bones i dolentes, una de les que millor m'ho vaig passar va ser fa no gaire als Guiamets, i de les pitjors, l'actual a Salou. Potser un altre dia entraré en detalls d'aquests 2 períodes de la meva vida.

Avui, he anat al Nou Estadi perque m'havien dit que es buscaven noies per montar una secció femenina al Nàstic (que personalment, penso que ja hi hauria de ser). M'ha sobtat veure noies ilusionades per jugar i tanta poca implicació per part del club. Pensant'ho bé, no sé ni perquè hem sobta, si el món és masclista, el món del futbol ho és molt més.

Diari d'abord: Companyia

2007-04-24T20:36:00.000+02:00

Ens hem escapat de Teoria per anar a menjar-nos un gelat. De fet, la intenció era escapar de Teoria i reviure a l'Anna.
Hem acabat a l'eroski, comprant una tarrina enorme d'un Carte D'Or, de 3 xocolates, i culleres de plàstic per menjar-nos-el en un banc del Parc de la Ciutat. Aquesta és la nostra terapia, que mai falla: comprar o bé menjar alguna cosa dolça.

El moment d'aplicar-nos a fer alguna cosa de profit ha arribat als voltants de les 5 i mitja de la tarda per tancar-nos 1h i mitja a l'autoescola fent testos per acabar a la meva habitació menjant patates, que acompanyaven un ambient de consells i rialles.

M'agraden les tardes com la d'avui, tardes que emmarquen rialles en bona companyia.

Diari d'abord: 23 d'abril

2007-04-23T21:18:00.000+02:00

Avui m'ha costat aixecar-me, perquè... lo que és despertarme m'ha costat poc.

Eren les 7'40am, més o menys, que m'he despertat i no tenia més son, però estava tant cansada que se m'ha fet impossible aixecar-me fins gairebé les 11. En conclusió, que he estat parant lo despertador des de les 9'30 fins les 11, cada 6minuts.

Després d'un esmorzar lleuger, lo Manel i jo hem anat a contagiar-nos de l'ambient de la Diada per la Rambla. M'he firat 2 llibres, el Último Catón i Edith Piaf "en mí canta la voz de muchos".
Lo Manel ens ha comprat una rosa, vermella, com toca.

Després de classe, hem anat a comprar un llibre pel Manel. Ningú, ni tan sols ell, sabia quin volia i al final, hem acabat comprant-li Las guerras meciánicas, libro I: La estrella de San Pedro, a recomanació meva. Sí, sona bastant friki, però el llibre pinta bé.

Al final, m'he trobat a la Natàlia a la paradeta d'intercanvi del Casal Popular. M'ha entabanat per comprar-li una rosa i al final he acabat cedint. Si en soc de bona persona!

Allò que no m'agrada dels dies com avui és l'aglomeració. Aquella "ola" de gent que no et deixa avançar ni recular. Però bé, Sant Jordi només és un cop a l'any.

P.S. volia posar un comentari més literari, per ser lo dia que és, però avui no estic inspirada

Incomparable

2007-04-21T01:45:00.000+02:00

Normalment, quan arribo a l'estació de Tarragona, m'assento fora a l'andana i veig passar a la gent. És una mania... no m'agrada asseure'm a dins, sinó que prefereixo camuflar-me en l'ambient atrafegat dels que arriven i dels que se'n van.

Un cop allà, vaig mirar vaig rondinar perqué havia arribat massa d'hora i encara quedaven 20minuts perqué arribés lo tren que havia d'agafar. Vaig suspirar, resignada, i em vaig endinsar en la meva tasca d'observar la vida de l'estació.

Molt grata va ser la sorpresa, quan davant meu, en un cartell publicitari que estava a la via 4, enunciava una pel·licula, La vida en rosa: Edith Piaf . De seguida hem vaig preguntar: Quants cops m'he assentat aquí i no he vist aquest cartell? Farà poc que l'han posat? Quan l'estrenen? Han fet una pel·licula sobre l'Edith Piaf?

Un somriure em va il·luminar la cara. Feia menys d'un mes, que havia llegit una breu biografia de l'artista per internet, ja que l'havia sentit cantar feia temps un dia a la radio mentre feiem un programa. Des del primer moment que la vaig sentir, aquella veu hem va copsar.

Diu la llegenda, que Edith Piaf nasqué sota una farola en un carrer de París l'any 1915. Filla d'un acrobata de circ i una italiana cantant de cafès amb problemes amb l'alcohol, quedà cega als 4anys degut a una meningitis durant la postguerra parisina. Però recuperaria la vista anys després gràcies, segons la seva àvia, a un pelegrinatge a Santa Teresa del Nen Jesús, a Lisieux.

La seva infància i adolescència van ser molt difícils i es va dedicar a cantar als carrers a canvi de poques monedes. Durant un llarg temps la va acompanyar la desgràcia i la mala vida fins que un dia, el propietari d'un famós cabaret de l'època es va topar amb ella i li va donar la oportunitat de contractarla.

La vida d'Edith, va estar marcada pels excessos i passions i morí l'11 de setembre de 1963 preguntant-se si mai havia sigut una dona feliç.

A la seva mort, 40.000 persones van caminar en silenci pels carrers de París fins a la seva tomba.

Edith Piaf fou la millor veu de França.

Aquí us penjo una actuació seva, cantant "La vie en rose", la seva cançó més famosa.

Como el de Diego...!

2007-04-19T11:36:00.000+02:00

Fa temps que es diu que Leo Messi és el successor de Maradona. Afirmació que inclús ha fet el mateix Diego.

Després de la impresionant jugada d'ahir, no crec que ningú s'atreveixi a posar-ho en dubte.

Jugada calcada al gol que va fer 'el Pelusa' a la seleccio d'Anglaterra al mundial de Mèxic de 1986.

Aquest és 'El Gol'.

I aquest, el que Leo Messi, 'el Pulga', va fer ahir contra el Getafe, a la semifinal de la Copa del Rei.

Posa la pell de gallina.

Diari d'abord: Sol, solet...

2007-04-17T21:19:00.001+02:00

Suposo que està a l'ambient, que ja torna a ser més càlid, la tonteria que portem tots damunt. I és que com ho diria... que no sé si és per culpa de la calor que ha vingut de cop, o bé el resultat d'estar tants dies sense veure el sol.

Ahir vam poder gaudir d'un Tartuffo al Balcó la mar de bò, acompanyat de les tonteries de torn, aquelles que fan passar les tardes d'allò més amenes... L'Anna, es va endur la palma amb la seva sentència que el "caxondeo" encara dura avui:

- Alba, carinyo, estàs més penjada que un koala d'un arbre!

Tot seguit Clara s'hi va afegir amb una teoria sobre les natilles, i després sobre la salsa carbonara (i tipus de perversions que és pot fer amb aquests dos elements) ^^U

Respecte a la festa pijama del divendres, la tonteria ja va anticipada.

- Alba, et repeteixo que estàs més penjada que un koala d'un arbre!!
- Ja! Per això t'he dit que necessito molt tequila!
- No, guapa, tu el que necessites és eucaliptus...

En fi, que benvingut sigui el bon temps i el bon humor, que lo Manel i jo ja hem anat a la platja!

Diari d'abord. Data estelar 170407

Vides properes... llunyanes.

2007-04-14T13:37:00.000+02:00

He de fer esment del gran programa de Cuatro, els reportatges de "Callejeros".

Ahir vaig veure el reportatge titulat "Ochenta y tantos" que tractava sobre la gent d'aquesta edad, te una gran força i alegria i sobretot, moltes ganes de viure.

Va ser un reportatge que em va fer pensar. Sempre quan era més petita i veia a gent gran pensava "ufff... jo vull morir-me jove. no vull ser així".
No soportava la idea de veurem vella i amargada, viuda, malcarada, sola, o no poder fer res jo mateixa.

Feia molts anys que no hem posava en la pell de la gent de la 3a edat. I ahir em va emocionar veure gent gran tan plena de vida. I que mira, sí. Si arribo a vella, que sigui així... i faré totes aquestes coses que fan aquests. Però de sobte vaig pensar "eh alba, para el carro. tu aniras a ballar, a jugar al domino, a fer viatges amb la inserso i tota la pesca? Per favor! Qué cutre! Si ara que ets jove ja t'agrada quedar-te a casa! I molt"

Llavors vaig caure en la conclusió més obvia del món però que no hi havia donat: que quan sigui vella (amb una mica de sort) també faré com ells: les coses que feien de joves.
Doncs seguint la mateixa regla de 3 i evolució natural del món, quan jo sigui vella ja no jugaré al domino, sinó a la play. I no ballarem boleros ni passodobles, sinó dance i techno...

Tornant al programa, li van donar un TP d'Or al millor programa d'acutalitat. I jo, comparteixo la opinió. M'agrada perque és un programa que ens apropa a la vida diaria de gent que en el fons, no està tant llunyana i ens mostra un dia a dia peculiar, però en molts casos d'allò més comú. No idealitza res (fet molt característic en la televisió) simplement ens mostra.
M'agrada més aquesta faceta humana.

Demagogia

2007-04-13T10:18:00.000+02:00

La polèmica està servida.

Com en Guillem, no em molestaré ni tan sols a comentar el "preciós" documental de Telemadrid.

Com m'indigna! Com es pot manipular d'aquesta manera i quedar-se tan fresc?
I ben segur que per allà l'Espanya profunda (i no tant profunda) es creu que el documental mostra una realitat.

Bé, ja ho vaig dir. Em consola (mínimament) haver vist la pentinada de la Pilar Rahola al director del documental l'altre dia al programa del Cuní, i com els d'Això Toca s'han currat una paròdia del "dixós" documental.

Què és art?

2007-04-11T20:16:00.000+02:00

La qüestió de les qüestions. L'Anna i jo teniem l'esperança que potser, amb una mica de sort, l'últim dia de la carrera ens explicarien per fi la resposta.

No sé l'Anna, però jo m'he fustrat una mica quan la profe de Teoria ens ha dit que no arribarem mai a poder donar-ne una resposta del tot certera.

Crec però, que el més fustrant ha sigut reconèixer que l'art, realment és allò que les institucions diuen que és art. O sigui, que com que les grans institucions son els museus... art és allò que hi ha als museus. Com m'ha indignat això! M'ha recordat a quan era petita, quan et preguntava la profe per l'art, i tu, tant solemnement responies que era lo que hi havia als museus.

Osti tu, i resulta que era veritat. Fotet!

En el fons, el què fot més, és arribar a la conclusió que és el capital qui decideix què és art i què no. Perque a la fi hi al cap... qui compra les obres i amb què? Com és mou tot aquest món?

Pos amb diners. Molts diners.

Diari d'abord: santa setmana (de no fotre brot)

2007-04-08T15:36:00.000+02:00

La famosa escapada de setmana santa s'ha fos. Finalment ni Benicàssim, ni Salou, ni Blanes, ni Lloret, ni Sitges...

Serà que no és prou gran lo món com per trobar un lloc per acampar o alguna cosa per a fer? Doncs mira, degut a la pluja més o menys generalitzada, lo primer no ho vam saber solucionar. Ara, lo de coses per fer... en això som especialistes, tu. Especialistes en matar el temps sense fer gaira cosa de profit, encara que hi haguin coses importants a fer. Fixa't si en sabem, que ens va faltar tarda i tot ahir!

Lo nostre va ser gairebé com un atac de ludopatia: tota la tarda jugant al SingStar, després de sopar tocava La heréncia de la Tía Ágata, i abans de la Bahaus sessió de dardos al Manyé.

Clar que si! I avui toca repetir tu. Que les vacances estàn per no fotre res.

Diari d'abord. Data estelar 070407

Qüestió de Musa

2007-04-07T15:44:00.000+02:00

Quan més inspirada estic és quan ella m'abandona.

versió 3

2007-04-06T12:38:00.000+02:00

Després de passar per l'experiència dels spacesmsn, m'he decidit a obrir un blog com déu mana.

Bé, de fet en tenia un. Però va desaparèixer al mateix temps que el primer espai intentava renèixer de les seves pròpies cendres.

I és que el primer espai sideral, l'aLBota's world (en pau descansi), vaig haver de borrar-lo perque no m'hi deixava accedir. Després d'una mala temporada, em vaig decidir a reobrir-lo, també a l'spacemsn, el nou aLBota's world espai sideral v2.

Ara ha arribat l'hora de crear allò que se'n diu realment Blog.

(Pels que continueu entrant al space, no patiu, que també l'aniré inflant de parides)

Benvinguts/des a l'Espai Sideral.

Bon viatge!

(i que la força us acompanyi)