A la presó

Recordo que, quan feiem 2n d'ESO, el profe d'educació física ens va passar un petit qüestionari per coneixern-nos una mica. Allò típic dels inicis de curs.
Recordo només una pregunta: quin és el teu esportista preferit? Vaig respondre el nom de "Marion Jones". Suposo que devia ser l'any 2001, per que vaig ser durant els Jocs Olímpics de Sidney de l'any 2000, on va començar a sonar, i amb força aquest nom.

No era pas cap fanàtica de l'atletisme. Però disfrutava (i disfruto) veient les olimpíades cada 4 anys. I veure aquella jove noia fulminant tots els records i guanyant medalles una darrere de l'altre em va impactar.

Després de l'escàndol del dopping i de retirar-le 5medalles d'or de l'any 2000, sento aquesta noticia:

La carrera esportiva de Marion Jones ha tocat fons definitivament. L'exatleta ha estat condemnada a mig any de presó per haver mentit sota jurament. Jones, de 32 anys, va negar davant d'investigadors federals haver consumit substàncies dopants. En canvi, a l'octubre passat, va reconèixer en un tribunal de Nova York que havia consumit THG, un esteroide sintètic, entre el setembre del 2000 i el juliol del 2001. El perjuri, i no el dòping, ha estat la causa final de l'empresonament. Jones, ja retirada, havia estat sancionada a dos anys per haver consumit substàncies prohibides, i havia perdut les cinc medalles olímpiques que havia guanyat en els Jocs Olímpics de Sydney, quan es va consagrar com la millor atleta del món.

Sis mesos de presó i 400 hores de treballs d'interès general. Aquesta és la condemna que se li ha imposat a Marion Jones. L'atleta nord-americana entrava al tribunal per ser jutjada per dos càrrecs de fals testimoni davant de les autoritats federals. Jones va confessar ara fa tres mesos haver mentit negant reiteradament haver-se dopat i tota implicació en l'afer Balco, un laboratori californià que subministrava substàncies dopants a nombroses atletes. També va negar tenir res a veure en el cas de frau bancari en què estava implicat el seu antic marit, l'exatleta Tim Montgomery.
L'heroïna de Sydney 2000 ja va ser desposseïda l'octubre passat de les cinc medalles olímpiques, i tots els seus registres a partir d'aquell any van quedar anul·lats per la Federació Internacional.

Lo fort, és que anirà a la presó per lo del "perjurio" i totes aquestes coses. Llavors veurem com un home mata a la seva parella, tot i tenir una trista ordre d'allunyament.

Així va el món

sang a la llengua

Que tot et surt malament. Que cada cop ho fas pitjor. Que no saps arreglar-ho.


I no pots fer marxa enrere en el temps, per borrar allò que no havia de fer, i allò que no havia de dir...


I no pots avançar el rellotge, i fer que el temps ho borri i ho deixi en l'oblit.


Potser és qüestió de paciència.


Que no en tinc.

Tornar a casa, per nadal

Quan el calor familiar apaga el fred del carrer.

Quan t'envoltes dels teus, que fa molt que no veus.

Quan els carrers son plens de llum.

Quan l'alegria és a la cara de cada persona.

Quan els nens moren d'il·lusió.



Quan el món sembla més fàcil...




El món és molt més complicat. I no tot son flors i violes. Gent que no pot comprar regals i nens que no en podem rebre. Dinars familiars protocolaris.



Però el Nadal porta alguna cosa en l'ambient, que endolça cada llar.

Reviuen els 5 sentits, mentre assassinem el temps.

Moments en que, el temps s'atura. Que no valen ni segons, ni minuts, ni hores.
Que em transportes a una dimensió llunyana. Que els peus no em toquen a terra. I que de la ment s'esvaeix tot el demés.
Que no hi ha problemes. Només estem tu i jo.

I el meu estòmac, que per agafar protagonisme s'empetiteix.
I les meves cames, que per voler desaparèixer, tremolen.



Gràcies, per fer-me sentir especial.

el Camp

Pel camp de la vida ens perdem entre camins que ens han de dur a la felicitat. Potser l’amor està darrere aquell rierol, o potser darrere d’aquell arbre que es veu més enllà. Potser la tranquil·litat reposa i ens espera entre aquelles flors. Potser la diversió ens la donarà aquell salt d’aigua des de la roca.

Però per què el vent ens empeny muntanya avall?

Arriba un moment en que, mentre camines per aquest camí costerut i contemples el què t’envolta: uns ocells estant cantant i altres festejant, una marieta s’enfila per la fulla d’una flor, les granotes salten dins el toll espantades pels teus passos. I penses que, potser ja has arribat a la felicitat. Però no veus cap arbre per que et doni l’ombra necessària per suportar els dies calorosos ni fruita per alimentar-te. I l’aigua del toll, en el fons tampoc està tant neta.Aleshores entens, que en aquest lloc similar al l’Edèn no t’hi pots quedar, que el camí cap a la felicitat no s’ha acabat... i allà lluny, veus que el camí es bifurca.

Around the world

L'any passat me'n vaig anar a Paris i aquest any me torçat el peu en terres sicilianes.

Sempre m'ha agradat viatjar, encara que em faci mandra. No vull ser una turista de les 4 corren pels llocs per poder veure-ho tot. Prefereixo perdre'm pels llocs, empapar-me del seu encant, conèixer la seva gent i entendre-la.

La setmana passada em vaig deixar caure per la illa de Sicilia. Un destí que al principi hem resultava poc atractiu però és un lloc amb un encant indescriptible. Està ple de contrastos...

un mar, un volcà, cultura grega, romana, bizantina, montanyes, valls, menjar... Tot sempre amb aquell caràcter tant italià però tant sicilià.
Palermo, una ciutat força decadent però amb una quantitat de patrimoni (no restaurat) que per mi resultava desconegut. Altres ciutats precioses, com Ceffalú, roben el cor a qualsevol enamorat del mar. I ja no cal parlar de la ciutat de Siracussa, que te un centre històric encantador.

Sincerament, no em venia de gust anar-me'n a la pàtria de la mafia. Ara no me n'arrepenteixo gens. És un món especial.

Distancies potser insalvables

Avui hem mig fet una cosa que portavem anys arrossegant.

Potser per la por, la mandra, la cobardía... ho hem anat deixant passar fins que el forat s'ha convertit en precipici.
Si en fa de temps que ho sabem, com també sabem que la culpa no és només d'una. Totes tenim clar que ens agradaria tornar enrere...!

Val la pena, si més no, intentar-ho.

Deixeu que posi enn dubte si servirà per a alguna cosa. Potser servirà per adonar-nos de com l'hem cagat, o per fer el penya segat encara més alt.

No en tinc ganes, però en tinc ganes. No ens volem perdre. Però totes tenim la sensació que ens hem perdut.

Si s'ha de lluitar, lluitem.

Però fem-ho, o no ho fem.

Quedar-se a mig camí no serveix de res.