Una joven de 27 años muere apuñalada en la céntrica calle Colom

segons el Diari de Tarragona

<Por Rubén lombarte rlombarte@diaridetarragona.com

Shana, una joven marroquí de 27 años, perdió ayer la vida después de ser apuñalada en medio de la calle Cristòfor Colom, esquina con Governador González, a la altura del Mercat Central, en un presunto caso de violencia machista. Los hechos sucedieron entre las diez y las once de la noche. Cuando los agentes de la Policía Nacional llegaron al lugar del crimen, no encontraron presencia del presunto agresor.

Entre la mayoría de los vecinos de la céntrica calle de Tarragona que salieron alertados por el despliegue policial, se barajaba la posibilidad de que la joven marroquí había sido víctima de un asesinato por violencia doméstica. Por su parte, había quienes no descartaban la posibilidad de que el apuñalamiento había sido originado después de un intento de robo.

Entre lágrimas

Antes de acordonar la zona y apartar la atenta mirada de curiosos y vecinos, los agentes de la Policía Nacional buscaron en el lugar del crimen señal del arma blanca con la que, presumiblemente, se originó el apuñalamiento.

Según la versión de una vecina que bajó a la calle nada más ver el despliegue policial, «fue el hermano quien se encontró con la joven agonizando en el suelo». En el lugar de los hechos se personaron conocidos y familiares de la joven que, entre lágrimas, quienes no acababan de asimilar lo que había sucedido. El ex compañero sentimental de Shana y el propietario del lugar en el que trabajaba la joven también se trasladaron hasta la calle Cristòfor Colom.

Al cierre de esta edición -a las 01.30 horas de la madrugada- no había sido detenida ninguna persona relacionada con el crimen, según confirmaron a esta redacción fuentes de la investigación policial en el mismo lugar de los hechos.

Trabajaba en un locutorio

Según conocidos de la víctima, la joven vivía en el barrio de Torreforta con sus hermanos desde hacía poco más de un año y trabajaba en un locutorio de la calle Cervantes. Todas las noches, y después de salir del trabajo, la joven esperaba en la calle Colom a uno de sus hermanos para que éste la fuese a recoger en coche.>>



A vegades em pregunto, com es pot tenir la sang freda d'agafar un ganivet i clavar-lo al pit d'alguna persona. Com és que hi ha gent que tingui tant poc respecte par la vida dels alres com per arribar a fer aquesta cosa?
Suposo que a la majoria de la gent, aquestes notícies l'escandalitzen. I molt més, quan et toca d'aprop: una veïna teva, una noia que tenies vista, el lloc dels fets és el teu recorregut habitual... etc.

Segurament aquesta notícia crearà rebuig a la violècia de gènere, masclista, o sigui quina sigui, si realment el motiu de l'agressió ha estat un tema de parella. Sinó, què passa? Si no és violència masclista, tindrà menys repercusió?

Ves a saber.

Lo pitjor de tot, és que ens estem acostumant a sentir pràcticament a diari que una dona a mort a mans de la seva parella.

de cop i volta

I sembla mentida com, el cel, tan blau, de sobte es torna tan gris.

Com es trunquen somnis en tan sols un instant.



Quan després de caminar anys pel desert, descanses a veure aigua. I no és cap oasi. És només un miratge. Un altre.

Ja no tens ganes de continuar caminant...

noves direccions

Sembla ser que els aires del 2008, s'han endut un munt de núvols i començo a veure el sol, el sol que amb la seva llum em deixa veure el camí que he de seguir.

Tot allò que semblava incert.
Totes les pedres del camí.


Tot s'esvaeix.

A la presó

Recordo que, quan feiem 2n d'ESO, el profe d'educació física ens va passar un petit qüestionari per coneixern-nos una mica. Allò típic dels inicis de curs.
Recordo només una pregunta: quin és el teu esportista preferit? Vaig respondre el nom de "Marion Jones". Suposo que devia ser l'any 2001, per que vaig ser durant els Jocs Olímpics de Sidney de l'any 2000, on va començar a sonar, i amb força aquest nom.

No era pas cap fanàtica de l'atletisme. Però disfrutava (i disfruto) veient les olimpíades cada 4 anys. I veure aquella jove noia fulminant tots els records i guanyant medalles una darrere de l'altre em va impactar.

Després de l'escàndol del dopping i de retirar-le 5medalles d'or de l'any 2000, sento aquesta noticia:

La carrera esportiva de Marion Jones ha tocat fons definitivament. L'exatleta ha estat condemnada a mig any de presó per haver mentit sota jurament. Jones, de 32 anys, va negar davant d'investigadors federals haver consumit substàncies dopants. En canvi, a l'octubre passat, va reconèixer en un tribunal de Nova York que havia consumit THG, un esteroide sintètic, entre el setembre del 2000 i el juliol del 2001. El perjuri, i no el dòping, ha estat la causa final de l'empresonament. Jones, ja retirada, havia estat sancionada a dos anys per haver consumit substàncies prohibides, i havia perdut les cinc medalles olímpiques que havia guanyat en els Jocs Olímpics de Sydney, quan es va consagrar com la millor atleta del món.

Sis mesos de presó i 400 hores de treballs d'interès general. Aquesta és la condemna que se li ha imposat a Marion Jones. L'atleta nord-americana entrava al tribunal per ser jutjada per dos càrrecs de fals testimoni davant de les autoritats federals. Jones va confessar ara fa tres mesos haver mentit negant reiteradament haver-se dopat i tota implicació en l'afer Balco, un laboratori californià que subministrava substàncies dopants a nombroses atletes. També va negar tenir res a veure en el cas de frau bancari en què estava implicat el seu antic marit, l'exatleta Tim Montgomery.
L'heroïna de Sydney 2000 ja va ser desposseïda l'octubre passat de les cinc medalles olímpiques, i tots els seus registres a partir d'aquell any van quedar anul·lats per la Federació Internacional.

Lo fort, és que anirà a la presó per lo del "perjurio" i totes aquestes coses. Llavors veurem com un home mata a la seva parella, tot i tenir una trista ordre d'allunyament.

Així va el món

sang a la llengua

Que tot et surt malament. Que cada cop ho fas pitjor. Que no saps arreglar-ho.


I no pots fer marxa enrere en el temps, per borrar allò que no havia de fer, i allò que no havia de dir...


I no pots avançar el rellotge, i fer que el temps ho borri i ho deixi en l'oblit.


Potser és qüestió de paciència.


Que no en tinc.

Tornar a casa, per nadal

Quan el calor familiar apaga el fred del carrer.

Quan t'envoltes dels teus, que fa molt que no veus.

Quan els carrers son plens de llum.

Quan l'alegria és a la cara de cada persona.

Quan els nens moren d'il·lusió.



Quan el món sembla més fàcil...




El món és molt més complicat. I no tot son flors i violes. Gent que no pot comprar regals i nens que no en podem rebre. Dinars familiars protocolaris.



Però el Nadal porta alguna cosa en l'ambient, que endolça cada llar.

Reviuen els 5 sentits, mentre assassinem el temps.

Moments en que, el temps s'atura. Que no valen ni segons, ni minuts, ni hores.
Que em transportes a una dimensió llunyana. Que els peus no em toquen a terra. I que de la ment s'esvaeix tot el demés.
Que no hi ha problemes. Només estem tu i jo.

I el meu estòmac, que per agafar protagonisme s'empetiteix.
I les meves cames, que per voler desaparèixer, tremolen.



Gràcies, per fer-me sentir especial.