Sóc jo.

Avui m'agradaria escriure alguna cosa interessant però tinc la sensació que tinc un forat al mig del front per on se m'escapen les idees, i la força. Tot i així si tanco els ulls i penso tantes coses que gairebé em marejo.

Puc donar moltes voltes a les coses. Puc ser ràpida. Puc cagar-la 100.000 cops. Puc estar cega. Puc ser dolça. Puc ser despistada. Puc ser impacient. Puc ser tranquil·la. Potser també puc ser borde. Però també puc ser un encant.

Estava pensant, en que sóc una persona molt complicada. Però m'he adonat, que no sóc tant especial. Que faig errors, i proeses (però tampoc res de l'altre món, jeje).
Després de tot, crec que soc bastant simple. Per que erro i l'encerto com fa tothom.

Llavors m'he recordat que sóc humana.



Sóc jo, amb els meus defectes i les meves virtuts.





I veig que, no puc ser a tot arreu. Que convisc amb unes coses i m'oblido de conviure amb les altres.
No sé si m'explico.



Potser us enredo. Però es que també soc una mica desordenada

God knows

Avui llegia al diari que Tarrgona és un punt negre de contaminació segons Greenpeace.

Sort d'ells no? Potser som tant curts, que contant entre petroquímica i centrals nuclears que tenim, ens ho han de venir a dir els ecologistes per a que ens ho creiem.

Total, a la gent se li'n refot. Ara que es començen a alarmar pel canvi climàtic i totes aquestes coses que sembla que ens volen vendra fi del món, quanta gent hi ha que hagi cambiat els seus costums?

Segur que poca.

Peus a terra

Siguem realistes. Les coses no son fàcils, però nosaltres sí que les hem fet fàcils.

Trencant murs i aplanant un camí que semblava molt costerut. I després de fer-lo pla, sense adonar-nos, hem posat pedres al camí.

No val la pena.


Només vull viure!

I ja esta?

Acabo de recordar que tinc el blog abandonat. Que cruel que he sigut... amb lo que ha arribat a ajudar-me a desfogar l'Espai Sideral!

Tot te la seva explicació, peró és massa llarg per fer-ho ara. Encara que el blog hagi tingut més de 2000 visites, crec que el fet que jo hi deixi d'escriure no li treu el son a ningú.

Però, des del moment en que vaig començar a escriure aquí, ho vaig fer per a mí, i per a ningú més. I si al que per una d'aquelles casualitats internautes, algú ve a petar aquí i li agrada, millor.


La vida te aquelles coses que, un dia t'importen i l'altre et son indiferents. Fa 6 mesos enrere, la meva vida, encara que potser a la gent no li sembli així, era força diferent.
Pensava d'una manera, tenia unes intecions, em preocupaven certes coses...

Soc la mateixa peró no soc la mateixa. Ja sé que potser no m'explico.

No és que pensi d'altra manera, que tingui unes altres intencions, o que ja no em preocupi res... sinó que ara em plantejo la vida d'una altra manera. I la disfruto més.

Poc a poc, pas a pas, i passen els dies i les setmanes. La vida és molt mala puta. Però hem d'aprendre a conviure amb ella, peró sobretot, hem de saber portar-la... sinó, pot ser molt mala companya de viatge.


Patatim, patatam... potser aquest escrit no té gaire sentit (però rima i tot!). No estic reflexionant, ni vull que ho feu. Escric, i punt. Per que hem ve de gust.

Una joven de 27 años muere apuñalada en la céntrica calle Colom

segons el Diari de Tarragona

<Por Rubén lombarte rlombarte@diaridetarragona.com

Shana, una joven marroquí de 27 años, perdió ayer la vida después de ser apuñalada en medio de la calle Cristòfor Colom, esquina con Governador González, a la altura del Mercat Central, en un presunto caso de violencia machista. Los hechos sucedieron entre las diez y las once de la noche. Cuando los agentes de la Policía Nacional llegaron al lugar del crimen, no encontraron presencia del presunto agresor.

Entre la mayoría de los vecinos de la céntrica calle de Tarragona que salieron alertados por el despliegue policial, se barajaba la posibilidad de que la joven marroquí había sido víctima de un asesinato por violencia doméstica. Por su parte, había quienes no descartaban la posibilidad de que el apuñalamiento había sido originado después de un intento de robo.

Entre lágrimas

Antes de acordonar la zona y apartar la atenta mirada de curiosos y vecinos, los agentes de la Policía Nacional buscaron en el lugar del crimen señal del arma blanca con la que, presumiblemente, se originó el apuñalamiento.

Según la versión de una vecina que bajó a la calle nada más ver el despliegue policial, «fue el hermano quien se encontró con la joven agonizando en el suelo». En el lugar de los hechos se personaron conocidos y familiares de la joven que, entre lágrimas, quienes no acababan de asimilar lo que había sucedido. El ex compañero sentimental de Shana y el propietario del lugar en el que trabajaba la joven también se trasladaron hasta la calle Cristòfor Colom.

Al cierre de esta edición -a las 01.30 horas de la madrugada- no había sido detenida ninguna persona relacionada con el crimen, según confirmaron a esta redacción fuentes de la investigación policial en el mismo lugar de los hechos.

Trabajaba en un locutorio

Según conocidos de la víctima, la joven vivía en el barrio de Torreforta con sus hermanos desde hacía poco más de un año y trabajaba en un locutorio de la calle Cervantes. Todas las noches, y después de salir del trabajo, la joven esperaba en la calle Colom a uno de sus hermanos para que éste la fuese a recoger en coche.>>



A vegades em pregunto, com es pot tenir la sang freda d'agafar un ganivet i clavar-lo al pit d'alguna persona. Com és que hi ha gent que tingui tant poc respecte par la vida dels alres com per arribar a fer aquesta cosa?
Suposo que a la majoria de la gent, aquestes notícies l'escandalitzen. I molt més, quan et toca d'aprop: una veïna teva, una noia que tenies vista, el lloc dels fets és el teu recorregut habitual... etc.

Segurament aquesta notícia crearà rebuig a la violècia de gènere, masclista, o sigui quina sigui, si realment el motiu de l'agressió ha estat un tema de parella. Sinó, què passa? Si no és violència masclista, tindrà menys repercusió?

Ves a saber.

Lo pitjor de tot, és que ens estem acostumant a sentir pràcticament a diari que una dona a mort a mans de la seva parella.

de cop i volta

I sembla mentida com, el cel, tan blau, de sobte es torna tan gris.

Com es trunquen somnis en tan sols un instant.



Quan després de caminar anys pel desert, descanses a veure aigua. I no és cap oasi. És només un miratge. Un altre.

Ja no tens ganes de continuar caminant...

noves direccions

Sembla ser que els aires del 2008, s'han endut un munt de núvols i començo a veure el sol, el sol que amb la seva llum em deixa veure el camí que he de seguir.

Tot allò que semblava incert.
Totes les pedres del camí.


Tot s'esvaeix.