L'article de l'article de l'article...

Avui penjaré com a article, el de la Lídia, sobre l'article del "senyor" Sostres sobre el d'Anna Grau.

___

29 abril 2007

Sr. Sostres:
Article La discreció lèsbica publicat al diari AVUI el dia 27 d’abril de 2007 per Salvador Sostres. [http://paper.avui.cat/article/serveisioci/55442/la/discrecio/lesbica.html]

“La meva estimada Anna Grau escrivia ahir un article sobre el que ella en deia la discreció lèsbica, sobre com, sovint, les dones que s’han follat d’altres dones és difícil que ho expliquin i ho duen amb discreció. L’Anna, que en quasi tot és fantàstica, pateix el problema de tenir el feminisme irritat i acabava el seu text proclamant que arribarà aviat el dia que les lesbianes seran igual d’expressives que els gais. Ja saben que penso que el lesbianisme no existeix, i que tots els jocs lèsbics remeten invariablement al mite de la introducció i per tant a la nostàlgia fàl·lica. No nego que dues noies jugant s’ho puguin passar teta, però si després t’ho mires bé, a part de posar-te bastant calent, veuràs que són succedanis d’un gran penis tots els seus joguets. De fet, a la majoria de les bones pel·lis porno sobre lesbianes, al final sempre surt un home per fer resum i se les folla totes dues, que és del que estàvem parlant. El lesbianisme, com el feminisme, com l’igualitarisme atroç o la incorporació de la dona al món del treball tenen en comú 2 coses: que són intents de dona d’emular els homes, i que són intents fallits. Si al final les dones t’acaben demanant quasi sempre una reducció de la seva jornada laboral per tenir més temps per tenir cura dels seus fills, s’haurien de preguntar si realment treballar les ha fetes més felices. Si el feminisme porta no sé quants anys queixant-se i ha de seguir-se queixant encara, valdria la pena que es preguntés si realment queixar-se és la solució o si com a mínim no s’han equivocat de queixa. Si al final de les pel·lis porno surt sempre un gran fal·lus a posar ordre i a fer realitat l’autèntic desig de les dones que es tocaven, em sembla, Anna Grau, que val més així, que val més que sí, que val més que les lesbianes ho portin amb discreció.”

Impressionant.¿Com es poden arribar a dir tantes tonteries en tant poques paraules? Us juro que no havia llegit res semblant en la meva vida. No hagués imaginat mai que una persona fos capaç de creure’s el melic del món d’aquesta manera. Però senyor Sostres, què es pensa? Que les dones necessitem únicament una polla per passar-nos-ho bé? Per favor. Està clar que és fantàstica la penetració, però li faig saber que existeix el clítoris. Sí, aquell únic òrgan del cos humà- tant masculí com femení- que només serveix per produir plaer. I si us plau, no em parli de “bones pel·lis porno” que mostren la realitat de la sexualitat femenina. Aquestes només responen a demandes masculines ja que són aquests els que les acabaran comprant i consumint.I no parlem de la comparació feminisme – lesbianisme, que encara em sembla més increïble. Faré com si no hagués llegit res, perquè m’entren les ganes de riure. Sincerament patètic.

Publicado por Lídia Pelejà Barceló

___

(potser el "senyor" Sostres, estava enamorat de l'Anna Grau, i s'ha endut un 'xasco' molt gran i ha escrit aquest article amb tot el rencor més masculí del món... o potser és que l'home ja és així, de faxa)

Lo de "senyor" va entre cometes, perque avui dia, a tot se'n diu senyor.

La imatge parla per sí sola

L'art de tocar la pilota

Des de ben petiteta la meva vida ha girat al voltant del futbol. Els meus tiets materns van jugar fins que el cos va dir prou, al igual que mun pare. Suposo que no és gaire necessari aclarir que a casa sempre hem mirat futbol a la tv.

Jo m'he fet gran jugant a pilota. Mai vaig voler nines i barbies de regal, sinó pilotes i les anomenades "joguines per a nens" (que no de nenes). Vaig crèixer al pati de l'escola, a la plaça, al carrer, a la pista... sempre amb una pilota i un munt de nois.

Aquesta vida tant poc comú entre noies, hem va aportar tot un seguit de renoms del caire "noiot", "marimacho" i altres mots per l'estil. Però a mi, la gent, sempre me l'ha portat molt fluixa.

Tot i que he tingut temporades bones i dolentes, una de les que millor m'ho vaig passar va ser fa no gaire als Guiamets, i de les pitjors, l'actual a Salou. Potser un altre dia entraré en detalls d'aquests 2 períodes de la meva vida.

Avui, he anat al Nou Estadi perque m'havien dit que es buscaven noies per montar una secció femenina al Nàstic (que personalment, penso que ja hi hauria de ser). M'ha sobtat veure noies ilusionades per jugar i tanta poca implicació per part del club. Pensant'ho bé, no sé ni perquè hem sobta, si el món és masclista, el món del futbol ho és molt més.

Diari d'abord: Companyia

Ens hem escapat de Teoria per anar a menjar-nos un gelat. De fet, la intenció era escapar de Teoria i reviure a l'Anna.
Hem acabat a l'eroski, comprant una tarrina enorme d'un Carte D'Or, de 3 xocolates, i culleres de plàstic per menjar-nos-el en un banc del Parc de la Ciutat. Aquesta és la nostra terapia, que mai falla: comprar o bé menjar alguna cosa dolça.

El moment d'aplicar-nos a fer alguna cosa de profit ha arribat als voltants de les 5 i mitja de la tarda per tancar-nos 1h i mitja a l'autoescola fent testos per acabar a la meva habitació menjant patates, que acompanyaven un ambient de consells i rialles.

M'agraden les tardes com la d'avui, tardes que emmarquen rialles en bona companyia.

Diari d'abord: 23 d'abril

Avui m'ha costat aixecar-me, perquè... lo que és despertarme m'ha costat poc.

Eren les 7'40am, més o menys, que m'he despertat i no tenia més son, però estava tant cansada que se m'ha fet impossible aixecar-me fins gairebé les 11. En conclusió, que he estat parant lo despertador des de les 9'30 fins les 11, cada 6minuts.

Després d'un esmorzar lleuger, lo Manel i jo hem anat a contagiar-nos de l'ambient de la Diada per la Rambla. M'he firat 2 llibres, el Último Catón i Edith Piaf "en mí canta la voz de muchos".
Lo Manel ens ha comprat una rosa, vermella, com toca.

Després de classe, hem anat a comprar un llibre pel Manel. Ningú, ni tan sols ell, sabia quin volia i al final, hem acabat comprant-li Las guerras meciánicas, libro I: La estrella de San Pedro, a recomanació meva. Sí, sona bastant friki, però el llibre pinta bé.

Al final, m'he trobat a la Natàlia a la paradeta d'intercanvi del Casal Popular. M'ha entabanat per comprar-li una rosa i al final he acabat cedint. Si en soc de bona persona!

Allò que no m'agrada dels dies com avui és l'aglomeració. Aquella "ola" de gent que no et deixa avançar ni recular. Però bé, Sant Jordi només és un cop a l'any.

P.S. volia posar un comentari més literari, per ser lo dia que és, però avui no estic inspirada

Incomparable

Normalment, quan arribo a l'estació de Tarragona, m'assento fora a l'andana i veig passar a la gent. És una mania... no m'agrada asseure'm a dins, sinó que prefereixo camuflar-me en l'ambient atrafegat dels que arriven i dels que se'n van.

Un cop allà, vaig mirar vaig rondinar perqué havia arribat massa d'hora i encara quedaven 20minuts perqué arribés lo tren que havia d'agafar. Vaig suspirar, resignada, i em vaig endinsar en la meva tasca d'observar la vida de l'estació.

Molt grata va ser la sorpresa, quan davant meu, en un cartell publicitari que estava a la via 4, enunciava una pel·licula, La vida en rosa: Edith Piaf . De seguida hem vaig preguntar: Quants cops m'he assentat aquí i no he vist aquest cartell? Farà poc que l'han posat? Quan l'estrenen? Han fet una pel·licula sobre l'Edith Piaf?

Un somriure em va il·luminar la cara. Feia menys d'un mes, que havia llegit una breu biografia de l'artista per internet, ja que l'havia sentit cantar feia temps un dia a la radio mentre feiem un programa. Des del primer moment que la vaig sentir, aquella veu hem va copsar.

Diu la llegenda, que Edith Piaf nasqué sota una farola en un carrer de París l'any 1915. Filla d'un acrobata de circ i una italiana cantant de cafès amb problemes amb l'alcohol, quedà cega als 4anys degut a una meningitis durant la postguerra parisina. Però recuperaria la vista anys després gràcies, segons la seva àvia, a un pelegrinatge a Santa Teresa del Nen Jesús, a Lisieux.

La seva infància i adolescència van ser molt difícils i es va dedicar a cantar als carrers a canvi de poques monedes. Durant un llarg temps la va acompanyar la desgràcia i la mala vida fins que un dia, el propietari d'un famós cabaret de l'època es va topar amb ella i li va donar la oportunitat de contractarla.

La vida d'Edith, va estar marcada pels excessos i passions i morí l'11 de setembre de 1963 preguntant-se si mai havia sigut una dona feliç.

A la seva mort, 40.000 persones van caminar en silenci pels carrers de París fins a la seva tomba.

Edith Piaf fou la millor veu de França.

Aquí us penjo una actuació seva, cantant "La vie en rose", la seva cançó més famosa.

Como el de Diego...!

Fa temps que es diu que Leo Messi és el successor de Maradona. Afirmació que inclús ha fet el mateix Diego.

Després de la impresionant jugada d'ahir, no crec que ningú s'atreveixi a posar-ho en dubte.

Jugada calcada al gol que va fer 'el Pelusa' a la seleccio d'Anglaterra al mundial de Mèxic de 1986.

Aquest és 'El Gol'.




I aquest, el que Leo Messi, 'el Pulga', va fer ahir contra el Getafe, a la semifinal de la Copa del Rei.



Posa la pell de gallina.

Diari d'abord: Sol, solet...

Suposo que està a l'ambient, que ja torna a ser més càlid, la tonteria que portem tots damunt. I és que com ho diria... que no sé si és per culpa de la calor que ha vingut de cop, o bé el resultat d'estar tants dies sense veure el sol.

Ahir vam poder gaudir d'un Tartuffo al Balcó la mar de bò, acompanyat de les tonteries de torn, aquelles que fan passar les tardes d'allò més amenes... L'Anna, es va endur la palma amb la seva sentència que el "caxondeo" encara dura avui:

- Alba, carinyo, estàs més penjada que un koala d'un arbre!

Tot seguit Clara s'hi va afegir amb una teoria sobre les natilles, i després sobre la salsa carbonara (i tipus de perversions que és pot fer amb aquests dos elements) ^^U

Respecte a la festa pijama del divendres, la tonteria ja va anticipada.

- Alba, et repeteixo que estàs més penjada que un koala d'un arbre!!
- Ja! Per això t'he dit que necessito molt tequila!
- No, guapa, tu el que necessites és eucaliptus...

En fi, que benvingut sigui el bon temps i el bon humor, que lo Manel i jo ja hem anat a la platja!

Diari d'abord. Data estelar 170407

Vides properes... llunyanes.

He de fer esment del gran programa de Cuatro, els reportatges de "Callejeros".

Ahir vaig veure el reportatge titulat "Ochenta y tantos" que tractava sobre la gent d'aquesta edad, te una gran força i alegria i sobretot, moltes ganes de viure.

Va ser un reportatge que em va fer pensar. Sempre quan era més petita i veia a gent gran pensava "ufff... jo vull morir-me jove. no vull ser així".
No soportava la idea de veurem vella i amargada, viuda, malcarada, sola, o no poder fer res jo mateixa.

Feia molts anys que no hem posava en la pell de la gent de la 3a edat. I ahir em va emocionar veure gent gran tan plena de vida. I que mira, sí. Si arribo a vella, que sigui així... i faré totes aquestes coses que fan aquests. Però de sobte vaig pensar "eh alba, para el carro. tu aniras a ballar, a jugar al domino, a fer viatges amb la inserso i tota la pesca? Per favor! Qué cutre! Si ara que ets jove ja t'agrada quedar-te a casa! I molt"

Llavors vaig caure en la conclusió més obvia del món però que no hi havia donat: que quan sigui vella (amb una mica de sort) també faré com ells: les coses que feien de joves.
Doncs seguint la mateixa regla de 3 i evolució natural del món, quan jo sigui vella ja no jugaré al domino, sinó a la play. I no ballarem boleros ni passodobles, sinó dance i techno...

Tornant al programa, li van donar un TP d'Or al millor programa d'acutalitat. I jo, comparteixo la opinió. M'agrada perque és un programa que ens apropa a la vida diaria de gent que en el fons, no està tant llunyana i ens mostra un dia a dia peculiar, però en molts casos d'allò més comú. No idealitza res (fet molt característic en la televisió) simplement ens mostra.
M'agrada més aquesta faceta humana.

Demagogia

La polèmica està servida.

Com en Guillem, no em molestaré ni tan sols a comentar el "preciós" documental de Telemadrid.



Com m'indigna! Com es pot manipular d'aquesta manera i quedar-se tan fresc?
I ben segur que per allà l'Espanya profunda (i no tant profunda) es creu que el documental mostra una realitat.

Bé, ja ho vaig dir. Em consola (mínimament) haver vist la pentinada de la Pilar Rahola al director del documental l'altre dia al programa del Cuní, i com els d'Això Toca s'han currat una paròdia del "dixós" documental.

Què és art?

La qüestió de les qüestions. L'Anna i jo teniem l'esperança que potser, amb una mica de sort, l'últim dia de la carrera ens explicarien per fi la resposta.

No sé l'Anna, però jo m'he fustrat una mica quan la profe de Teoria ens ha dit que no arribarem mai a poder donar-ne una resposta del tot certera.

Crec però, que el més fustrant ha sigut reconèixer que l'art, realment és allò que les institucions diuen que és art. O sigui, que com que les grans institucions son els museus... art és allò que hi ha als museus. Com m'ha indignat això! M'ha recordat a quan era petita, quan et preguntava la profe per l'art, i tu, tant solemnement responies que era lo que hi havia als museus.

Osti tu, i resulta que era veritat. Fotet!

En el fons, el què fot més, és arribar a la conclusió que és el capital qui decideix què és art i què no. Perque a la fi hi al cap... qui compra les obres i amb què? Com és mou tot aquest món?

Pos amb diners. Molts diners.

Diari d'abord: santa setmana (de no fotre brot)

La famosa escapada de setmana santa s'ha fos. Finalment ni Benicàssim, ni Salou, ni Blanes, ni Lloret, ni Sitges...

Serà que no és prou gran lo món com per trobar un lloc per acampar o alguna cosa per a fer? Doncs mira, degut a la pluja més o menys generalitzada, lo primer no ho vam saber solucionar. Ara, lo de coses per fer... en això som especialistes, tu. Especialistes en matar el temps sense fer gaira cosa de profit, encara que hi haguin coses importants a fer. Fixa't si en sabem, que ens va faltar tarda i tot ahir!

Lo nostre va ser gairebé com un atac de ludopatia: tota la tarda jugant al SingStar, després de sopar tocava La heréncia de la Tía Ágata, i abans de la Bahaus sessió de dardos al Manyé.

Clar que si! I avui toca repetir tu. Que les vacances estàn per no fotre res.

Diari d'abord. Data estelar 070407

Qüestió de Musa

Quan més inspirada estic és quan ella m'abandona.

versió 3

Després de passar per l'experiència dels spacesmsn, m'he decidit a obrir un blog com déu mana.

Bé, de fet en tenia un. Però va desaparèixer al mateix temps que el primer espai intentava renèixer de les seves pròpies cendres.

I és que el primer espai sideral, l'aLBota's world (en pau descansi), vaig haver de borrar-lo perque no m'hi deixava accedir. Després d'una mala temporada, em vaig decidir a reobrir-lo, també a l'spacemsn, el nou aLBota's world espai sideral v2.

Ara ha arribat l'hora de crear allò que se'n diu realment Blog.

(Pels que continueu entrant al space, no patiu, que també l'aniré inflant de parides)

Benvinguts/des a l'Espai Sideral.

Bon viatge!

(i que la força us acompanyi)