sábado, 29 de septiembre de 2007

Automàtic

I et lleves, sense ni tan sols maleir el despertador.

Surts del bany i te'n vas cap a la cuina, obrint només un ull. Treus la llet de la nevera i la poses al microones, dins d'un got amb una mica de Nesquik.

Una estona després, estirat al sofà, davant de la tele i el got buit. Quan ja et sents una mica més humà, t'encamines cap a la feina, la facultat, o fas allò que et queda per fer.

Ja no penses si el costat del teu llit està desocupat, ni que tu encara dorms al teu costat per costum. Ni tampoc penses en lo que odiaves sortir del llit deixant algú encara a dins. Tampoc caus en que ja no hi ha cap respall de dents al costat del teu. Ni recordes l'olor del cafè que et preparava, i que ara tens més espai dins de l'armari.

Ja no penses en que res no te sentit. Ja no ets sents nosàlgic. Ja no Vius la Vida, sinó que només vius la vida que ara et toca viure.

I tot és automàtic.

martes, 25 de septiembre de 2007

Recolliment

S'han acabat les tardes de sol sense fotre brot, i han arribat les tardes dins d'una sala plena de cadires que miren una pissarra.
S'han acabat les nits fent un beure en qualsevol terrassa, i han arribat les nits al sofà mirant el televisor.
S'han acabat els jerseis de tirants i la màniga curta, i arriben els jerseis prims, que aviat es substituiran per jaquetes.

Gent amb bufanda, que camina depressa per arribar a casa. Gent refugiant-se del fred dinsde les cafeteries. Mares abrigant als seus fills, que, suats per no parar de correr, es descorden l'abric. Parelles abraçades entrant en calor. Solitaris que amb l'alè busquen tornar a tenir sensibilitat als dits...


El cap de setmana passat, hem vaig llevar amb un cel gris amenaçador. Des del tren, el cel s'anava enfosquint i, al arribar al destí, un xàfec m'esperava a l'andana.
Sense paraigües vaig buscar refugi.
A casa, hem vaig estirar al sofà, amb el pijama i davant de la tele.

No vaig sortir al carrer en dos dies. No pas per que l'aigua o m'ho impedís. Sinó que m'ho impedia les ganes de recollir-me a casa.

viernes, 21 de septiembre de 2007

Fes-me una mamadeta!

Va, que és Santa Tecla... i com que és festa, es beu.

I què es beu? Doncs la beguda típica, la mamadeta.

Què és la mamadeta? Chartreuse amb granisat de llimona.



Història del Chartreuse (extret de la pàgina oficial del Chartreuse)

Fundada en 1084 por San Bruno, la Orden de los Cartujos es una de las más antiguas ordenes monásticas cristianas del mundo.En 1605, el Mariscal d’Estrées entregó a los Monjes de la Chartreuse de Vauvert, en París, un Manuscrito que revelaba la fórmula de un Elixir de Larga Vida, cuyo origen nadie conoce.


En efecto, en esta época, sólos los monjes y los apoticarios poseen los conocimientos necesarios para trabajar con las plantas. Demasiado compleja, la receta del Elixir parece haber sido utilizada sólo parcialmente durante varios decenios en Paris


En 1737, el Monasterio de la Grande-Chartreuse (cerca de Grenoble) decidió hacer un estudio exhaustivo de la recetaEl apoticario de la Grande-Chartreuse, Hermano Jérôme Maubec, se encargó de esta obra. Consiguió fijar definitivamente su fórmula.

Su comercialización era entonces muy limitada : era el Hermano Carlos quien, montado en una mula, lo vendía en los mercados de Grenoble y de Chambéry. Todavía fabricado según las mismas indicaciones, este “Elixir de Larga Vida” se conoce hoy bajo el nombre de “Elixir Vegetal de la Grande-Chartreuse” tiene 71º.


El Chartreuse Verde, 55º, llamado “Licor de Salud”, apareció en 1764. Su éxito fue inmediato, pero limitado a la región del Dauphiné (Francia). La Revolución Francesa de 1789 dispersó a los Monjes. En 1793, como medida de prudencia, se hizo elaborar una copia del valioso Manuscrito que el único religioso autorizado a permanecer en el Monasterio conservó; otro Padre llevaba siempre consigo el original.Detenido y después enviado a Burdeos, este último encontró la manera de sacarlo fuera de la celda y entregárselo a otro Monje refugiado cerca del Monasterio.

Sin poder hacer uso del secreto y convencido de que la Orden de los Cartujos nunca sería restablecida, cede una copia al señor LIOTARD, farmacéutico en Grenoble. En 1810, habiendo decidido el emperador Napoléon I que los “remedios secretos” debían ser enviados al Ministerio del Interior para ser examinados a fin de ser explotados por el Estado, el señor LIOTARD remite el Manuscrito al Ministerio del Interior; le es devuelto con la mención “RECHAZADA”.

A su muerte, los documentos vuelven al Monasterio de la Grande-Chartreuse, adonde los Monjes habían vuelto en 1816.En 1838, la fórmula se adaptó para producir un licor más dulce y suave, el CHARTREUSE AMARILLO, de 40º.
En 1903, los Cartujos son expulsados de Francia. Se llevan su secreto e implantan una destilería en Tarragona (España) para la fabricación del Licor. Licor que fabricaron también en Marseille desde 1921 hasta 1929, bajo el nombre de “Tarragona”.


Durante este mismo periodo, el Estado francés vende su marca a un grupo de Licoreros que crean la “Compagnie Fermière” de la Grande-Chartreuse. Esta sociedad, cuya producción no tenía nada que ver con el auténtico Chartreuse, quebró en 1929. Los Monjes recuperan entonces el uso de la denominación CHARTREUSE ; reanudan la destilación en Francia, en su antigua destilería de FOURVOIRIE construida en 1860, cerca del Monasterio de la Grande-Chartreuse.
Estos edificios son destruidos en 1935 por un corrimiento de tierras. Entonces, la fabricación es transferida a VOIRON (Francia) donde todavía es realizada, después del trabajo de selección de las plantas efectuado dentro del Monasterio.


Es la sociedad CHARTREUSE DIFUSIÓN la que, desde 1970, se encarga del acondicionamiento, de la publicidad y de la venta de los productos elaborados por dos Cartujos. Encargados de esta misión por su Orden, trabajan bajo secreto y son los únicos que conocen los detalles de la producción. Todavía hoy, como antaño, la fórmula es un misterio que no ha podido ser revelado ni siquiera por los métodos modernos de investigación.
Los Licores fabricados por los Padres Cartujos no contienen aditivos ni químicos. Los colores provienen de las plantas que los componen. Tras su maceración en un alcohol seleccionado, las 130 plantas enumeradas en la receta son seguidamente destiladas. A los alcoholatos así producidos se les añade miel destilada y jarabe de azúcar para obtener Licor Verde o Amarillo, que debe envejecer largamente en barricas de roble antes de ser comercializados.


Si se alarga el envejecimiento, el Chartreuse adquiere una calidad particularmente notable y se le designa entonces con la denominación “CHARTREUSE V.E.P.” (Vieillissement Exceptionnellement Prolongé / Envejecimiento Excepcionalmente Prolongado). La producción, forzosamente limitada, se presenta en botellas de medio y un litro, reproduciendo fielmente las que eran utilizadas en 1840. Su primer lanzamiento en el mercado data de 1963.

jueves, 20 de septiembre de 2007

Santa Tecla 2007 (I)


Bé, que hem disculpin els dies d'inactivitat... però s'ha ajuntat la feina, l'autoescola, les classes i la festa.



martes, 11 de septiembre de 2007

Commemorar una derrota

L'11 de setembre de 1714, les tropes de Felip V de Borbó entraven a la ciutat de Barcelona. Acabava així, un període de 18 mesos de setge.

S'aboliren les llibertats i lleis de Catalunya, que fins aleshores havia estat una nació sobirana, que no serien recuperades fins a la II República i novament reprimides durant la dictadura franquista.

Moltes vegades, a la gent comenta curiosament (i depèn de qui, amb to burleta) que els catalans commemorem una batalla perduda... que no és del tot cert. L'11 de setembre, no commemora una derrota, sinó que homenatja als caiguts aquell fatídic dia i reivindica una nacionalitat.
Una nacionalitat que molts porten ben endins, i que molts polítics se n'omplen la boca, molts polítics que avui sortiràn a la televisió i als diaris en diversos actes on podran fardar de catalans... Passat demà, tornaràn als seus despatxos, a governar un país que sembla de cap per avall. A omplir-se la boca novament d'altres bajanades i promeses que segurament no es compliran.
Visca la hipocresia.

sábado, 8 de septiembre de 2007

Addio!

El tenor que no sabia llegir partitures, Luciano Pavarotti. Admirat i estimat arreu. El cèlebre tenor ens deixa després d'una lluita contra un càncer de pàncreeas que no ha pogut vèncer.


Avui el món diu adéu a una de les Veus.

Avui el món plora la mort de Pavarotti.



La òpera ja no serà el mateix...

Ens deixa, com a record grans moments...

Carusso



Nessum Dorma

viernes, 7 de septiembre de 2007

¿Pero qué mierda es esta?

Dimecres, després d'un estiu d'espera, va començar la nova temporada d'Hospital Central. La catorzena temporada.
La sèrie pot fardar d'arribar als 200 capítols, com la fantàstica i desapareguda "7vidas", i continuar sent líder d'audiència en la seva franja horària.

La sorpresa va ser majúscula quan el capítol comença justament 1 any després dels fets que es van veure en l'últim. En Vilches està a la preso, la Laura no tornarà, la Teresita s'ha prejubilat, la Maca té una aventura, l'Ester està super embarassada i l'hospital està sotmès a un caos per una vaga d'infermeres que estàn sent acomiadades de manera exagerada.

Dit així, casi que pinta bé la cosa. Però no ho sé, al meu parer, no es poden processar tants canvis de sobte i canviar les coses que més agradaven a l'espectador.

Per postres, al capítol apareixia el "nou David Peris" del Cor, l'Aleix Rengel, que és un petardo d'actor, ja hem perdonarà... però es que no m'agrada gens.

Tot plegat, no us recorda també el canvi exagerat que va patir el Cor de la ciutat quan es va traslladar la sèrie de Sant Andreu a Sants?

Espero que a mesura que avançi la temporada, avançi el ganxo, que a sobre, dimecres a la nit, per primera vegada en molt temps, gairebé m'adormo.

domingo, 2 de septiembre de 2007

A l'estil Clockwork Orange

Reportatge d'ahir al programa "La Noria" de Telecinco. Acollonant...

Part 1


Part 2


Part 3


Part 4


Part 5


Part 6


Part 7


Part 8


Part 9




Bueno. Quanta tonteria junta. Si a algú li ha fet peresa mirar-ho tot:

Hi han grups catòlics i psicòlegs que fan teràpies per a canviar la condició sexual. Asseguren que és una malaltia, amb cura.

La teràpia més "heavy", és en plan "La Naranja Mecànica": feien veure als gays, pel·licules porno hetero i a masturbar-se. Aleshores, porno gay, i els hi fotien descàrregues elèctriques.

A lo béstia.

Hi ha hagut qui s'ha suicidat.

Hem sembla super fort tot. Com pot haver gent tant retrassada que es cregui totes aquestes parides.

Ja posats, que torni la inquisició!