L'any passat me'n vaig anar a Paris i aquest any me torçat el peu en terres sicilianes.
Sempre m'ha agradat viatjar, encara que em faci mandra. No vull ser una turista de les 4 corren pels llocs per poder veure-ho tot. Prefereixo perdre'm pels llocs, empapar-me del seu encant, conèixer la seva gent i entendre-la.
La setmana passada em vaig deixar caure per la illa de Sicilia. Un destí que al principi hem resultava poc atractiu però és un lloc amb un encant indescriptible. Està ple de contrastos...
un mar, un volcà, cultura grega, romana, bizantina, montanyes, valls, menjar... Tot sempre amb aquell caràcter tant italià però tant sicilià.
Palermo, una ciutat força decadent però amb una quantitat de patrimoni (no restaurat) que per mi resultava desconegut. Altres ciutats precioses, com Ceffalú, roben el cor a qualsevol enamorat del mar. I ja no cal parlar de la ciutat de Siracussa, que te un centre històric encantador.
Sincerament, no em venia de gust anar-me'n a la pàtria de la mafia. Ara no me n'arrepenteixo gens. És un món especial.
martes, 27 de noviembre de 2007
sábado, 3 de noviembre de 2007
Distancies potser insalvables
Avui hem mig fet una cosa que portavem anys arrossegant.
Potser per la por, la mandra, la cobardía... ho hem anat deixant passar fins que el forat s'ha convertit en precipici.
Si en fa de temps que ho sabem, com també sabem que la culpa no és només d'una. Totes tenim clar que ens agradaria tornar enrere...!
Val la pena, si més no, intentar-ho.
Deixeu que posi enn dubte si servirà per a alguna cosa. Potser servirà per adonar-nos de com l'hem cagat, o per fer el penya segat encara més alt.
No en tinc ganes, però en tinc ganes. No ens volem perdre. Però totes tenim la sensació que ens hem perdut.
Si s'ha de lluitar, lluitem.
Però fem-ho, o no ho fem.
Quedar-se a mig camí no serveix de res.
Potser per la por, la mandra, la cobardía... ho hem anat deixant passar fins que el forat s'ha convertit en precipici.
Si en fa de temps que ho sabem, com també sabem que la culpa no és només d'una. Totes tenim clar que ens agradaria tornar enrere...!
Val la pena, si més no, intentar-ho.
Deixeu que posi enn dubte si servirà per a alguna cosa. Potser servirà per adonar-nos de com l'hem cagat, o per fer el penya segat encara més alt.
No en tinc ganes, però en tinc ganes. No ens volem perdre. Però totes tenim la sensació que ens hem perdut.
Si s'ha de lluitar, lluitem.
Però fem-ho, o no ho fem.
Quedar-se a mig camí no serveix de res.
viernes, 2 de noviembre de 2007
Mont Parnàs
M'agrada escriure quan la inspiració m'impregna. Algunes vegades, tinc ganes d'escriure però no se el què. Només sé que tinc ganes de plasmar una sensació sobre el paper o al ordenador.
I, amb o sense ganes d'escriure, sempre hem sortia alguna cosa més o menys original.
Però sempre he admirat, aquella gent que sap escriure una cosa brillant sense fer esforç. Que agafa paper i boli i et fa un escrit de collons...
És un don.
I em quedava la incògnita de si quan escrivien alguna cosa, s'estaven dies per fer una trista línea o es que en qüestió de pocs minuts et contagiaven aquell miler de sensacions sobre paper.
A mi m'encanta escriure només quan les muses em visiten. Quan estic especialment sensible i les sensacions afloren tant que necessito escriure-les.
Ahir vaig sentir una cançó, preciosa, que parlava sobre les muses. Que he relacionat amb una pintada que hi ha als wc de la meva facultat: "La inspiración mata mi capacidad de esfuerzo".
A currar-se la inspiració. Que escriure bé no és plasmar uns sentiments només quan els sents.
La lletra de la cançó: Carnaval de Brasil. Del geni Andrés, Andrés Calamaro:
La musa es una sola musa o es una serpiente de muchas cabezas,
los buscadores de promesas, la tientan con cerveza,
si se va puede volver, el día menos pensado,
para darle su consuelo, al poeta mal hablado.
No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
(tristeza nao tein fim)
Habrá que desenvainar las espadas del texto,
Y escribir una canción aunque no haya algún pretexto,
y dedicársela al primero que pase caminando,
al que se quedó pensando, al que no quiere pensar,
al olvido selectivo, a la memoria perdida,
a los de los pedazos de vida que no vamos a perder... jamás.
No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil.
I, amb o sense ganes d'escriure, sempre hem sortia alguna cosa més o menys original.
Però sempre he admirat, aquella gent que sap escriure una cosa brillant sense fer esforç. Que agafa paper i boli i et fa un escrit de collons...
És un don.
I em quedava la incògnita de si quan escrivien alguna cosa, s'estaven dies per fer una trista línea o es que en qüestió de pocs minuts et contagiaven aquell miler de sensacions sobre paper.
A mi m'encanta escriure només quan les muses em visiten. Quan estic especialment sensible i les sensacions afloren tant que necessito escriure-les.
Ahir vaig sentir una cançó, preciosa, que parlava sobre les muses. Que he relacionat amb una pintada que hi ha als wc de la meva facultat: "La inspiración mata mi capacidad de esfuerzo".
A currar-se la inspiració. Que escriure bé no és plasmar uns sentiments només quan els sents.
La lletra de la cançó: Carnaval de Brasil. Del geni Andrés, Andrés Calamaro:
La musa es una sola musa o es una serpiente de muchas cabezas,
los buscadores de promesas, la tientan con cerveza,
si se va puede volver, el día menos pensado,
para darle su consuelo, al poeta mal hablado.
No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
(tristeza nao tein fim)
Habrá que desenvainar las espadas del texto,
Y escribir una canción aunque no haya algún pretexto,
y dedicársela al primero que pase caminando,
al que se quedó pensando, al que no quiere pensar,
al olvido selectivo, a la memoria perdida,
a los de los pedazos de vida que no vamos a perder... jamás.
No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
