Mont Parnàs

M'agrada escriure quan la inspiració m'impregna. Algunes vegades, tinc ganes d'escriure però no se el què. Només sé que tinc ganes de plasmar una sensació sobre el paper o al ordenador.
I, amb o sense ganes d'escriure, sempre hem sortia alguna cosa més o menys original.

Però sempre he admirat, aquella gent que sap escriure una cosa brillant sense fer esforç. Que agafa paper i boli i et fa un escrit de collons...

És un don.

I em quedava la incògnita de si quan escrivien alguna cosa, s'estaven dies per fer una trista línea o es que en qüestió de pocs minuts et contagiaven aquell miler de sensacions sobre paper.

A mi m'encanta escriure només quan les muses em visiten. Quan estic especialment sensible i les sensacions afloren tant que necessito escriure-les.

Ahir vaig sentir una cançó, preciosa, que parlava sobre les muses. Que he relacionat amb una pintada que hi ha als wc de la meva facultat: "La inspiración mata mi capacidad de esfuerzo".

A currar-se la inspiració. Que escriure bé no és plasmar uns sentiments només quan els sents.

La lletra de la cançó: Carnaval de Brasil. Del geni Andrés, Andrés Calamaro:

La musa es una sola musa o es una serpiente de muchas cabezas,
los buscadores de promesas, la tientan con cerveza,
si se va puede volver, el día menos pensado,
para darle su consuelo, al poeta mal hablado.

No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
(tristeza nao tein fim)

Habrá que desenvainar las espadas del texto,
Y escribir una canción aunque no haya algún pretexto,
y dedicársela al primero que pase caminando,
al que se quedó pensando, al que no quiere pensar,
al olvido selectivo, a la memoria perdida,
a los de los pedazos de vida que no vamos a perder... jamás.

No son mujeres ausentes,
no son cuchillos en los dientes,
no son martes de carnaval de Brasil,
no son canciones urgentes,
no son asuntos pendientes,
no son martes de carnaval de Brasil.